Els tres nens

El Lluc i el Robert corrien entre els camps acabats de segar i saludaven els camperols que se n'anaven cap a casa arrossegant carros vells i gastats carregats de sacs de blat. Entre els crits de tota aquella gent gran, van sentir la veu d'un nen que amb prou feines podia atrapar-los. Es deia Oriol i era un parell d'anys més petit. L'Oriol, que vivia en una masia de la vora, els va preguntar d'on venien i el Lluc i el Robert, fills de mercaders, van contestar que d'estudi i que, aprofitant que es faria fosc molt tard, anaven a espigolar. Per l'Oriol, aprendre a llegir era perdre el temps i cosa de rics, o això deia el seu pare, però no els ho va dir. Ni va preguntar per què els dos amics anaven a espigolar si podien estudiar. De fet, ell tampoc passava fam i li agradava buscar espigues perdudes de la collita. Al cap i a la fi, els tres nens tan sols jugaven. I, de tant jugar, es van anar allunyant per camps i boscos de la zona.

El sol de color roig encès formava ombres gegants d'uns nens que, sense saber-ho encara, s'havien perdut. Van jugar amb les ombres que es van allargar cada vegada més fins que es van fondre a l'horitzó. I, portant manats d'espigues a cada mà, van tornar enrere amb la llum del capvespre. Ben aviat van adonar-se que no sabien com anar cap a casa i que, amb la penombra, els camins que havien seguit s'havien transformat en viaranys feréstecs i plens de perills desconeguts. Durant una bona estona, potser per intuïció o potser per sort, van desfer els passos fins que van trobar-se una carretera que havien creuat una estona abans sense parar-hi esment. Per a ells, aquella carretera era ben nova. Mentrestant, el cel començava a agafar un to blau fosc i cada vegada se'ls feia més difícil veure per on avançar. Si haguessin continuat endavant, camp a través, ben aviat s'haurien trobat una cabanya on un pastor, conegut de la família de l'Oriol, els hauria pogut acompanyar o indicar el camí, però la carretera els va enganyar i van decidir seguir-la.

Les estrelles cobrien el cel com una massa pàl·lida que no arribava a tocar els passos dels nens. Havien abandonat les espigues i avançaven a les palpentes, agafats de la mà, plorosos, caient i tornant-se a aixecar. Era una nit sense lluna, immòbil. Ni el vent ni cap animaló gosava fer el més petit gest. Tot i això, els nens sentien sorolls, fruit de l'espant o creats per ells mateixos, que arribaven més tard com un eco. La carretera, feta de pedres antigues, baixava tranquil·la entre arbres immensos. Van seguir-la com van poder, pregant despertar-se als seus llits d'un moment a l'altre i oblidar aquest malson. Però res no els va despertar i quan ja sentien que no podrien caminar més del cansament i de la por, un llum d'oli va aparèixer a la llunyania. Se’ls va encendre l’esperança i van córrer cap a ell, cridant per avisar l’home que el duia.

L'home els va rebre renyant-los per rondar en aquelles hores de la matinada i va donar gràcies a Déu que els havia trobat ell i no un bandoler. Els nens, plorant, li van demanar perdó i li van explicar que s'havien perdut mentre li suplicaven que els deixés dormir aquella nit a casa seva. El llum d'oli tremolava amb els seus moviments bruscs i l’ombra li corria pel rostre sec i arrugat com si volgués amagar-lo. Si no hagués estat perquè el veien com un salvador, s’haurien espantat encara més. Va conduir-los fins a casa seva i els va explicar que ell era el carnisser del poble, que es trobava darrere de l'alzinar, ara invisible en aquella foscor espessa. 

Els nens van entrar a la casa del carnisser agafats de la mà, prement-les amb força, sense cap intenció encara de deixar-se anar. L'olor de carn vella i de sang seca semblava sortir de les parets. El carnisser els va fer seure en una taula ampla i forta i els va dir que els donaria una mica de menjar. El petit llum d'oli era l'únic que il·luminava la sala. L’home tenia el llum al davant. Feinejava darrere dels nens i la flama projectava una gran ombra sobre les criatures que es miraven i començaven a somriure.

De sobte, l'ombra es va encongir i a la paret del davant una forma de ganivet es va alçar sobre la silueta del Lluc. Només va poder sentir la fressa quan la fulla va fregar-li l'orella. El carnisser va emprar tota la seva força i li va partir la clavícula, i el ganivet es va enfonsar fins a arribar més avall del cor.  El cos del Lluc es va estremir i, quan el carnisser va destravar el ganivet amb un moviment ràpid, va perdre tot el vigor i va afluixar la mà del Robert abans de deixar-se caure a terra. El Robert i l'Oriol van veure la mort del Lluc amb les ombres oscil·lants del llum d'oli sense entendre què passava. El carnisser era àgil i just quan el cos del Lluc tocava a terra, la vida del Robert s'escapava. El cap de la criatura va rodolar per la taula amb un cop sec. L'Oriol va cridar, però no va ser capaç de moure's. Una mà aspra li va engrapar el coll i va aixecar-lo. Els ulls esgrogueïts del carnisser brillaven dins la penombra. El nen es va trobar davant seu el rostre mig il·luminat que abans no havien volgut veure. Unes arrugues profundes tacades de sang guardaven el terror més immens. El ganivet va resseguir-li el coll amb una lentitud impossible. L'Oriol, com un xai, va sentir un dolor agut que mai s'hauria pogut imaginar i la sang li va baixar pel pit amarant tot el seu cos. L'escalfor de la sang va embolcallar-lo mentre el dolor desapareixia i ell s'esvaïa.



Epíleg:

Van passar els anys i ningú no va trobar mai els tres nens desapareguts. La casa del carnisser restava allunyada, mig oblidada darrere de l’alzinar. Una nit sense lluna, un bisbe va trucar a la porta. El carnisser el va deixar entrar i li va oferir menjar, com feia amb qualsevol viatger perdut. El bisbe, amb una veu baixa i ferma, li va demanar si podia tastar la carn que guardava a les tines de sal. En sentir aquella petició, el carnisser va caure de genolls amb els ulls oberts de remordiment i va implorar perdó. Aleshores, el visitant es va incorporar, va acostar el llum d’oli a les tines i va dir als nens que ja podien sortir.