La desfeta

La situació actual és greu. Més o menys els lectors d'aquest bloc de notes ja saben que no soc una persona d'abraçades. Per a mi el contacte físic és complicat. Només que algú em toqui, el sistema nerviós s'activa fent vibrar un cos ple de pessigolles. A més a més, les abraçades no es poden donar a tothom, hi ha d'haver una gran amistat, un vincle íntim o una connexió profunda.

Així que em va veure, va obrir els braços i jo no vaig poder fer res més que imitar el seu gest. Els nostres cossos es van anar apropant durant un instant de temps etern. El meu món, forjat per la distància, s'estava fent a miques. Li mirava els ulls, que em miraven. Al voltant ja no hi havia res més, només el seu somriure de llavis fins i suaus, que invitaven com sempre a desprendre's de tots els mals. Ja no hi havia marxa enrere. Vaig sentir la calidesa del seu cos i la força dels seus braços que m'envoltaven. Vaig tancar els ulls i vaig notar com respirava. Ens vam deixar anar i el temps va recuperar la seva velocitat habitual, però el meu món havia deixat d'existir per sempre. 

Viure sense món és greu: a la nit, la son no troba on enganxar-se, el terra es torna d'arenes movedisses i la ment, de cop i volta, queda encallada en un sol pensament durant hores, incapaç de sortir-ne. No és fàcil viure així. I menys quan arriba d'una manera del tot inesperada.