Meló o síndria?

L'altre dia vaig anar a una missa catòlica. Aquell dia em sentia massa ateu per voler escoltar res. Quina mandra i quina vergonya em feia veure cinc senyors presidint l'ofici, parlant de la justícia i la bondat. I quan van pujar dues dones a recitar les pregàries, van demanar un prec als mossens! Quin escàndol, Déu meu. El mossèn oficial va fer un sermó insubstancial. Repetir en diferents paraules l'homilia no aportava res. Era Festa Major, havia de parlar de la festivitat, del patró, de la possible relació de la festa amb la tradició cristiana, o jo què sé, però repetir quatre vegades el mateix en diferents paraules, que una mica de mèrit sí que en té, és absurd i només serveix per allargar el temps de manera innecessària. Al moment de la consagració em van sorprendre unes paraules que va dir quan aixecava el pa i el vi. Una de les virtuts del cristianisme és la intencionalitat d'abastar a tothom, no de manera obligatòria, sinó que pretén salvar a cadascú sense tenir en compte el seu passat ni les seves creences. I això va ser el pilar fonamental dels seus inicis i de com es va escampar per la conca del Mediterrani. Doncs ara va i només s'adrecen a uns molts. És cert que hi ha moltes persones que no en volen ni sentir a parlar d'aquesta religió, però la idea no és seguir unes directrius imposades per una creença, sinó tenir humilitat, ser generós, buscar la bondat, etc. Així és com un mateix se salva. Però jo no em sentia religiós aquell dia. Em sentia tan materialista que la idea d'un ésser suprem o d'una vida fora del meu cos era impossible per a mi. Per això m'avorria, per això vaig escoltar per desídia, per això vaig acabar indignat amb la missa, amb els mossens, amb les dones que es van plegar a la seva presència i sobretot amb una religió que jo entenc ben bé del revés de com em venen.

L'endemà, el meu materialisme va trontollar quan des del meu desconeixement intentava determinar si encara dormia i somiava o bé era conscient de mi mateix. D'on sortia la meva consciència? Des del materialisme se'm feia impossible arribar a una conclusió prou satisfactòria. Era només connexions electroquímiques que l'evolució havia creat per atzar? I si és atzar, em preguntava, quin sentit tenia la vida? Sobreviure? Per reproduir-me, per crear nova vida, per crear nova consciència? Massa absurd, em deia. Si el que ens fa pensar en el materialisme no ens permet, des d'ell, explicar-ho, alguna cosa no em quadra, m'anava repetint. A més a més, aquell dia em sentia massa lluny del nihilisme, volia alguna explicació del perquè tenia la capacitat de pensar. Aleshores, em quedava arribar a la conclusió que la meva consciència era de l'únic de què podia estar segur que existia, per tant, era la que creava tota la meva vida i, si era d'aquesta manera, tota sola no tenia sentit de ser. Així, entre la son i la vigília, i potser entre deliris, vaig trobar interessant que tan sols era una part d'alguna forma de vida immensa. Vaig pensar que aquestes idees m'haurien anat bé el dia anterior i no m'hauria fastiguejat tant l'estona de la missa. I amb aquest idealisme rondant els meus pobres pensaments vaig llevar-me per anar a dinar amb la família.

La neboda em va preguntar si menjaria síndria per postres.
—Oi tant— vaig respondre—. Avui, tal com et vaig dir ahir, toca síndria.
—És clar, avui és senar i toca síndria— em va dir rient. —I demà?— Em va continuar preguntant.
—Demà, si en queda, toca meló.
El dia abans, a l'hora de les postres, em va preguntar per què no menjava síndria com ella. Intentant semblar seriós, vaig comentar-li que els dies parells menjava meló i que els senars, síndria.
—Avui és parell?
—Sí, avui és vint-i-quatre, i és un dia parell.
—Ah, sí, el quatre és parell.
—I demà és dia vint-i-cinc, que és senar.
—I menjaràs síndria.
—Si no te l'has acabat.
—Com vols que em mengi tota una síndria, tiet?
—Oh, potser tens molta gana.
—Crec que m'explotaria la panxa.
—Ja, no provis d'acabar-te-la. I així jo en tindré demà.
I l'endemà a l'hora de les postres la neboda em diu,
—doncs jo menjaré meló avui, tiet.
—No entenc com pots fer les coses al revés, sempre s'ha menjat meló en dies parells i síndria en senars— vaig dir fent cara d'enfadat.
—I me l'he acabat— em va dir rient—. L'avi m'ha donat l'últim tall i demà ja no en podràs menjar.
—Bé, demà puc menjar raïm o plàtan.
—I poma?
—No, poma mai en dies parells, que no ho saps?
—No te l'escoltis, al tiet— va intervenir l'àvia—, que només se'n riu de tu.
—Ja ho sé, però jo també me'n ric d'ell, per això menjo al revés del que diu.

Així doncs, alguns dies menjo meló i soc materialista i altres menjo síndria i soc idealista, amb la coherència del còmput dels dies del mes.

Marques

Fa molts anys, just quan vaig començar aquest bloc de notes, en part als llibres de Paul Auster, no per la història, sinó per com construïa les frases, 

de fet, hauria d'agrair-ho la persona que va fer les traduccions, si hagués intentat llegir els llibres de Paul Auster en el seu idioma original, l'hauria avorrit ben aviat, sense entendre ni una sola paraula. En tot cas, tampoc és que sigui un bloc de notes que tingui gaire recorregut, i no parlo del temps, i, per tant, dir que el vaig començar gràcies a una gran traductora, no diu res més que la meva manca de qualitat i originalitat. Però a mi més ben igual, si escrivís per a la glòria, ho hauria deixat al principi. Si escric, és per mi, si ho faig públic, és per un tema pràctic i per costum, per satisfer el meu afany d'exposició i sobretot perquè és l'única manera que em sé expressar; de parlar, no en sé.

vaig llegir una novel·la que em va marcar d'una manera profunda i em va fer prendre decisions que van desembocar en pèrdues més grans del que era capaç d'imaginar. No van ser decisions equivocades. El que passa és que Incerta glòria em va obligar a replantejar-me la vida i aquesta va trontollar com un terratrèmol enfonsant tot allò que havia construït al meu voltant. Em pensava aleshores que mai l'oblidaria, però ara ja només recordo la seva portada groga amb el títol i l'autor escrits amb lletres de tipus serif. És possible que l'hagués volgut oblidar per tot el que em va suposar. És per això que algun dia, espero que aviat, per respecte a la memòria i per respecte a una de les millors novel·les en llengua catalana que s'han escrit mai, la tornaré a llegir. I després d'Incerta glòria, vaig agafar una novel·la d'Umberto Eco: La misteriosa flama de la reina Loana. Des del principi aquesta obra em va atrapar tot i desconèixer bona part de les obres que fa referència per culpa de l'edat i per no ser italià. Aquesta novel·la va deixar alguna cosa dins meu, colant-se entre les entranyes, alterant la meva ment d'una manera subtil. La vaig llegir a l'autobús tornant de la universitat, escolant música, una música que cada vegada que la sento em transporta a aquest llibre. No és un llibre tan important em dic sovint, El nom de la rosa m'hauria d'haver marcat més. No és la història, ni l'escriptura ni la traducció el que va arrelar dins meu, és una sensació, és una espècie de melancolia que ja mai podré arrencar de mi.

Boira blanca i freda

Va, som-hi. No sé ni per on començar. Pel final, per ara mateix. Estic escrivint. Acabo de mirar dos capítols de dues sèries. Ambdues còmiques i absurdes. A banda d'això no tenen res més a veure. He mirat els dos capítols per animar-me, per desconnectar. Potser llegint ho hauria aconseguit, però no em veia capaç de concentrar-me. De fet, ara m'estic concentrant i al mal de cap no li agrada gens. Ha començat a mig matí. No és el mal típic. És una boira blanca i freda. Que estrany, oi?, però això és el que sento. No és mal com un dolor, és boira blanca i freda que s'ha instal·lat dins del meu cap. No me n'he adonat quan ha començat. Diria que ha sigut progressiu, fruit d'algun moment de tensió, no sé quin, potser de la suma de tots, de la seva acumulació. En sortir cap a dinar em sentia abatut. He caminat d'esma cap al cotxe i he anat a casa. Durant el trajecte m'he posat música que m'ha revifat i després he pogut dinar més o menys feliç. Com si fos volgut, hi ha hagut un moment del dinar que la conversa ha derivat, o més aviat ha davallat, a les profunditats de la ment humana. Ha durat pocs segons. He tingut por d'enfonsar-me en ella. Les idees que han sortit fan por i jo no en vull sentir parlar. Per sort el dinar era bo i la boira s'havia dissipat. Després he tornat cap a la feina, també amb el cotxe, també escoltant música, sense recordar que poc més d'una hora abans no era ni jo mateix. Han passat les hores i quan he aixecat el cap, quan he arrencat la vista de les pantalles, jo i el meu voltant érem boira blanca i freda. Em costa entendre el fet que sigui blanca. És una sensació, no pot tenir color, però en té. Que sí, que el blanc és cap o tots els colors; a l'estoig de ceres de colors el blanc hi era. La sensació, l'abatiment, la desolació són boira blanca i freda. He anat cap a casa i no he sigut capaç de fer res. M'he estirat al sofà, m'he tapat amb una manta i he deixat passar les hores. He intentat sopar una mica, he mirat els capítols de les sèries tot desitjant sentir alguna cosa. Un dels protagonistes, bastant apàtic amb tot el que li passa a la seva vida, intenta aguantar la bicicleta amb el cavallet al mig d'una passarel·la d'un port esportiu. Ho fa tan malament que li cau la bicicleta a l'aigua. Se la mira mentre s'enfonsa i fa que no amb el cap. Es gira i intenta parlar amb el capità d'un vaixell, aquest li ofereix una cervesa mentre fa mofa del que li acaba de passar. Era l'escena menys graciosa del capítol i m'ha fet riure bastant. I he oblidat la boira i l'aflicció que m'oprimia durant uns instants m'ha deixat lliure. Minuts més tard s'ha acabat el capítol i m'ha tornat aquest mal penós. He cregut necessari escriure-ho per traspassar el problema, per transformar-lo. No sé si ho he aconseguit. Després de llegir el que acabo d'escriure crec que en part sí. No del tot, però cada mica suma.

Poeta del Mató?

Després de dies navegant amb neguit per un oceà d'onades gegantines, no em sento capaç, i menys quan les hores s'apaguen i la son em reclama, d'escriure res que sigui prou idoni per separar en versos o, si més no, en salts de línia per formar un poema.

Que savi que és el gran poeta, Poeta del Mató.

Crec que necessitava endinsar-me en un mar esverat per oblidar tots els problemes. M'he imaginat una nau de fusta vella i fosca. Una nau estreta que lluita contra onades que fan diversos metres d'alçada d'un mar fosc, gairebé negre, sota un cel gris carregat de núvols amenaçadors. Jo soc la cabina sentint el vaivé lent i poderós. El mar s'aboca damunt meu intentant negar la nau, però ella s'aixeca amb força expulsant onades i espuma al voltant de la proa. He batejat la nau amb el nom d'Inquietud i aleshores he recordat el dia que van avarar-la a la mar. Un dia fred i plujós en un port antic d'una badia del nord d'Europa on tothom vestia roba de colors marrons i foscos. Al costat s'alçava majestuós un vaixell fet amb grans planxes de ferro, però no em vaig girar per contemplar-lo tot sencer. A l'altra banda de la badia, es podia veure, mig amagat per la boira, un bosc d'avets, o això em semblava abans de tornar cap aquí. 

Ara, de fora al carrer, un aire fresc i dolç es cola per la finestra. No sé d'on ve aquesta bona olor, però m'agrada i em calma. Al cap i a la fi, avui ha sigut un bon dia.

Música

Intento escriure mentre la música de circ sona a tota potència pels auriculars. És com un martelleig que ataca les connexions cerebrals aconseguint trencar-ne algunes, fent que l'escriptura es torni una tasca complexa, lenta i fallida. Però no flaquejo en aquesta obra absurda, abans d'anar a dormir, preferint el cansament i el fracàs abans que una victòria carregada de somnis que es perden en el silenci de la nit. 

Ara la música ha canviat i ha passat a ser tranquil·la, amb un sol instrument, un piano, que toca un vals calmat que evoca melancolia. M'agrada pensar que aquesta peça es va imaginar mirant el mar un vespre de finals d'estiu, amb un vent fresc que arribava salat de mar endins. De vegades, però, penso que es va escriure una tarda qualsevol en un estudi anodí, per encàrrec, amb uns requisits marcats, per representar la imatge d'un poble de costa antic.

He tornat a la música de circ, per intentar animar-me, però el soroll de campanes, xilòfons, bombos i trombons no m'animen. Potser és el cansament, potser són les connexions cerebrals que s'han trencat per sempre, o potser és alguna cosa més.

Nota: volia escriure una cosa ben diferent, amb el títol de música, però la banda sonora que m'he posat no hi ha ajudat gens. De vegades hi ha decisions o accions que marquen el destí, per poca cosa que siguin. De fet, és sobre aquesta última frase que volia escriure. Ho provaré un altre dia amb una música més adient, o en silenci.

La carrera

Agafo un llibre. És llarg, molt llarg.

Agafo un altre llibre. És llarg, no tant com el primer, però es pot considerar també un totxo.

 

Quin acabarà abans?

 

I començo a llegir el primer, un clàssic realista, antic i espès, on cada descripció, situació o conversa s'allarguen pàgines i pàgines i em pregunto si l'autor desconeixia el concepte del paràgraf.

Començo el segon, modern i fantàstic, i trepidant, que des de la primera pàgina t'absorbeix i segresta el teu temps.

 

És una carrera que pot durar dies.

 

I si semblava que el primer no enganxava anava ben equivocat, a pas lent i constant, de mica en mica començo a estimar i a odiar els seus protagonistes de l'alta societat de principis del segle XX que, sense saber com, ja formen part de la meva vida.

Tornar al segon sembla una traïció, però, així i tot, m'hi endinso, deixant-me raptar per la seva història plena de misteris i fantasies, on éssers gairebé mitològics tenen una batalla que pot acabar amb l'existència de l'univers.

 

L'atzar fa que les històries coincideixin a la mateixa ciutat i per poc temps de diferència. La coincidència no dura més d'un capítol, però durant aquest instant em pregunto si seria possible que la meva idea de fer una carrera amb les novel·les les ha pogut alterar d'alguna manera. Preocupat, alterno pàgines d'un i l'altre llibre. I l'objecte misteriós que és capaç de salvar el món acaba a les mans d'una comtessa que tan sols volia anar a la seva casa d'estiu. I el seu marit, un general retirat que fins ara tenia poc a veure amb la història, es troba entremig d'una batalla d'éssers ben estranys quan tombava cap a la taverna on és client habitual.

 

Sembla que serà un empat.

Estiu

I doncs, què en queda de tot? O mai hi ha hagut res? Deixo escolar el temps, dia rere dia, en una desídia a la vida, menyspreant la mort que encara veig massa lluny per témer-la.

No mentiré quan dic que m'agrada enfonsar-me dins de la meva tristesa, però ara mateix no em sento trist. Estic expectant. Potser torna la tristesa, la noto a a la vora, però no la sé veure encara. Deixaré que passi de llarg i vagi a topar amb algú que la necessiti més que jo. Per aconseguir-ho permetré que s'escolin les setmanes i que s'acabi l'agost i també l'estiu que ja no és senzill ni tranquil.

Enyoro no fer res. Llevar-me quan el cos diu prou. Caminar sobre la sorra i notar el frec a cada pas. Contemplar com es mouen les ombres i s'allarguen i es fonen en una de sola. Deixar passar els dies sense preocupacions.

[…] De vegades, enyorar una experiència viscuda, és no respectar-la. Només cal recordar-la i tornar-la a viure fins i tot amb més passió que aleshores.

Em llevo amb les primeres llums del dia i treballo. Treballo i vaig a dormir. Però tinc temps, temps lliure que aprofito per llegir i escriure. Aquests dies, mentre escrivia, m'he trobat caminant per valls perdudes, boscos antics i torres tan altes que potser no tenen final. Tinc la intenció d'escriure un relat llarg que no expliqui res o, si més no, que no tingui un argument. Que si provoca algun plaer, sigui pel sol fet de llegir-lo. Però per fer això s'ha de saber escriure i encara em falta. I com que soc agosarat, he començat esperant aprendre'n. El temps ja compta els dies que em queden per abandonar aquest projecte, però jo desconec el número i m'agrada ser ignorant. Si ho vull intentar és perquè tinc clar que algunes històries, com algunes vides, no tenen cap mena de sentit. Tanmateix, valen la pena.

Quan escrivia sobre records que he acabat eliminant del text no he pogut deixar de pensar si aquests eren genuïns. Soc capaç de fer-me'n imatges, sentir-ne els gusts i les olors, notar el tacte i escoltar els seus sons. Malgrat tot, dubto si els vaig viure, si el present és ara i res més, o d'aquí a un temps si rellegeixo aquestes paraules. És una por absurda. Si el present flueix i els records són reals, és bonic. Si el temps és una il·lusió i només l'ara immutable és la veritat, en el fons no soc capaç de saber-ho i també és bonic. Tinc la sensació que el meu cos em limita la vida.