Aquest matí he tingut una idea molt bona. Era tan bona que m'havia proposat escriure-la, però a mig matí, després del cafè, ja l'havia oblidat. La culpa de l'amnèsia és del cafè, n'estic segur. Sempre passa el mateix, baixa la productivitat i fa perdre la memòria. A partir de demà prendré més cafès, per enganyar l'enemic.

I ara, fa pocs minuts, quan volia preparar-me per anar a dormir d'hora perquè dormir és bo i si és bo, cal potenciar-ho al màxim, he tingut una idea pèssima que val més que escrigui abans no me'n penedeixi o es faci de dia i prengui un cafè. 

Com que la meva vida té un control que ignoro d'on ve ni tampoc vull saber-ho fa molts i molts anys vaig enamorar una noia sense voler fent una entrevista absurda a un home sense cap. Bé, i alguna burrada més, però que, si me'n recordés, trencaria la relació que vull intentar explicar. Aquesta noia que vaig enamorar sense voler va resultar ser la noia el qual m'havia enamorat uns dies abans tot menjant castanyes. O va ser després la castanyada? No ho recordo. Mesos més tard va sortir una història bastant meravellosa que va durar anys fins que ella, molt encertadament, em va deixar. Doncs de la gran entrevista a l'home sense cap, la millor i única entrevista que he fet mai, no pas per les meves preguntes sinó per les respostes de l'entrevistat i de com ens vam cargolar de riure, va i ara treballo per una empresa on es parla del concepte sense cap. Soc lent, sí; fa molt de temps que se'n parla. Ostres m'estic perdent entre explicacions i la relació que vull fer és espantosa. Doncs fa anys que se'n parla i jo, una mica talòs, ara m'adono que l'home sense cap i el concepte sense cap de l'empresa són molt similars. En el cas de l'home sense cap deia, tot i que no sé si ho va arribar a dir mai, que ell podia posar-se caps de tota mena i podria ser qualsevol. En el cas de l'empresa, es diu que poden posar el cap que desitgin i utilitzar-se per on vulguin. I és en aquesta similitud, jo, que soc un romàtic de cap a peus que gràcies al cafè semblo tot el contrari, he arribat a la conclusió que la meva vida es trobarà sense saber com amb una noia d'on en sortirà una història meravellosa. 

Doncs quina burrada.

De vegades tinc la sensació que no congenio amb ningú. A mi em fa mandra parlar amb la gent, no sé de ningú ara mateix amb qui tingui certa afinitat ni res del que em puguin explicar m'interessa. De fet, de vegades m'interessa, però estic a la inòpia. I és que la cosa no va bé, em sento sempre com un peix fora de l'aigua. És que és exactament això, soc el Peix i estic fora de l'aigua. Com em puc tornar a capbussar? Oh, quina bèstia de les metàfores estic fet. I ara no sé què volia dir, ja que estava repassant el text i me n'he oblidat. Ah, sí, bé, no ho sé, però si continuo escrivint, al final crec que ho acabaré explicant. Això de tenir parella i viure plegats i fer activitats junts i tot allò que s'espera a mi no sé si m'agradaria perquè em fa sentir egoista. Egoista per poder anar a sopar junts, pel meu propi plaer; egoista per viatjar pel món, per no sentir la por de la solitud; egoista per ser cuidat si un dia estic malalt, egoisme per voler-me sentir estimat… Continuo escrivint. Un dia, en un alberg perdut pel Caucas amb gent de tot el món vaig aconseguir fer cantar a tothom una cançó en català mentre sopàvem. Jo no em sabia gens la cançó, pel cafè crec, i vam acabar cantant la la la. Ens vam engrescar bastant i entre crits i rialles, un senyor gran, que sabia molt de tot, que caminava molt i que fins aquell dia havia sigut amable amb mi, em va comentar que anés a parlar amb unes noies israelites que havien rigut força de la meva actuació fallida. Li vaig contestar que si elles volien parlar amb mi, que vinguessin a on era jo. No recordo les paraules del senyor, però més o menys em va dir que era un maleducat i un egoista. La veritat és que la seva resposta era la que m'hauria donat qualsevol. Ja no va tornar a ser tan amable amb mi durant la resta del viatge. Jo només volia continuar cantant la la la, brindar cada dos per tres i no parar de riure. Em sentia lliure i feliç, estava fent el que volia sense que res ni ningú em marqués el rumb després de molts anys. Però era un miratge, el control de la meva vida va prendre forma de vell amable i vaig agafar por. Per a mi l'egoisme era tot el contrari, no volia sentir-me volgut ni per parlar ni fer una cervesa mirant el cel més estrellat que mai he vist. L'endemà el cafè va fer efecte de seguida i vaig oblidar la major part de la vetllada. I la realitat? Sempre hi ha una realitat que s'explica i una altra realitat més profunda. Vaig preferir quedar com un maleducat i un egoista, vaig preferir no trobar cap afinitat ni res en comú entre elles i jo i hauria preferit estar a la inòpia si s'haguessin trobat. Tot abans de fallar-les. I així és com es falla a la gent.

Notes finals: Mi sol do, mi mi sol do, si do re sol sol fa mi re do.

Nota final final: No recordava que escriure sense pensar tenies aquestes conseqüències.

Nota final 2 final: Mai he sigut de tenir fitxers amb còpia i noms com ara final bona definitiva, em fa vomitar tanta estupidesa i poca seguretat en un mateix, per això utilitzo git.