L'arbre majestuós

Fa uns quants anys vaig creure veure de lluny un arbre majestuós i, d'aquella al·lucinació, em va venir al cap una història que mai he començat a escriure. Si he de confessar la veritat, no era un arbre el que vaig imaginar ni tampoc ho vaig imaginar, el que vaig veure era ben real. No diré què és, ja que algun dia, sigui quan sigui, potser ara, començaré a descriure aquella imatge i de com, en ella, apareix una història de dubtosa qualitat. Durant el dia sempre em surten idees que mai escric i que oblido. Al principi em feia ràbia, però el costum de l'oblit va fer que la ràbia es transformés en indiferència. El cas és que la història de l'arbre majestuós, que no és un arbre però serveix per etiquetar-la, no es deixa oblidar. Cada dia que passa tinc més certesa que tot el que tinc al cap no és una història fictícia sinó la crònica d'uns fets que en algun moment vaig viure. 

Avui, com de costum quan vaig amb bicicleta, he passat per uns camins nous que, per sorpresa meva no tenien res nou, coneixia cada revolt, cada arbre, com si m'hagués passat hores rondant-los. La meva intenció era arribar a unes fonts que per desgràcia ara estan ben seques. He sortit de la carretera per una pista que semblava que només podia morir en un camp. No he dubtat en cap moment que al final del camp, amagada entre uns matolls, la pista continua vorejant un rierol. Més endavant el rierol es perd entre les roques i la pista s'enfila fent ziga-zagues cap a una zona més oberta i plena de pedra calcària. La pista, segurament pel poc ús que té, no estava en gaire bon estat i no he relliscat de miracle i perquè tenia més o menys clar les pedres tramposes que m'hi podia trobar. Sabia, no per intuïció sinó per la direcció i la vista de la serralada del davant, que la pista em portava directe a les fonts, però, sense ser-ne del tot conscient m'esperava trobar un trencall en particular. Ha sigut veure'l i tenir clar que l'havia d'agafar. Era una pujada molt dreta. De fet, en qualsevol altra situació m'hauria fet enrere i hauria seguit pel camí principal. He pujat més de pressa del que imaginava, el cos no vacil·lava en les dificultats que s'anava trobant. Quina sensació més estranya. La meva memòria em deia que mai havia passat per allà, però el meu cos i deia tot el contrari. A mesura que pujava tenia més clar el que em trobaria a dalt i quan de sobte m'ha aparegut al meu davant, imponent i majestuós, m'he sentit com a casa.