Esquerda

Em moc per l'esquerda de la roca a gran velocitat. Soc lluny de la superfície, a diversos quilòmetres. La roca és calenta. Pocs metres més avall, un riu de magma il·lumina aquest congost estret.

I així acaba la primera història d'una consciència amb poc recorregut, de tan sols uns metres, tres o quatre com a molt, amb una idea de si mateixa curta, d'un o dos segons. Què és per a ella la velocitat? No ho sabem ni ho podrem saber mai; no li podrem preguntar per què la consciència ha desaparegut. 

Aquesta història tan profunda, bàsicament per on es troba ubicada, ha tingut una pausa breu, imperceptible pel lector. I és així, com entre magma i il·lumina, he parat l'ordinador, l'he alçat i girat uns vuitanta graus cap a la dreta i he bufat amb la força sobreictícola d'un antic clarinetista. La lletra essa, aleshores, ha tornat a tenir el recorregut esperat i he pogut continuar escrivint sense l'angoixa que em posseïa per tenir un teclat espatllat. Quina alegria la meva quan bufant una mica tot ha tornat a la normalitat. I per aquesta raó avui començaré un llibre d'un autor que el seu nom comenci amb essa.

Visca la lletra essa! 

 

Com a celebració, el gran poeta, Poeta del Mató, ens ha volgut delectar amb una petita oda.

Lletra amada

Oh, lletra amada, lletra varada.
Tal com guaita la rimada,
feu de mi poeta errant.
Dalt de la muntanya
el temporal no amainava,
i a la plana el cel plorava.
Vaig fer-me a la mar,
una lletra em vigilava,
oh, lletra amada, lletra varada.

Poeta del mató

Gràcies, poeta, per celebrar amb aquestes paraules que la lletra essa torna a funcionar correctament.

 

Lletra essa, essa, essa, essa sana. Sa és sa. És sa. Essa és sa. Sana és essa. Sa sé si so. Su.