diumenge, 16 de gener de 2022

A la deriva

 —Ets com una caixa tancada.

No vaig entendre per què m'ho deia. De fet, gairebé no l'escoltava. El meu cap navegava a la deriva, al bell mig d'una tempesta amb onades que s'alçaven per sobre el vaixell. El vent era gelat i em tallava la cara i era capaç de notar el gust salat de la mar als llavis. Vaig assentir d'esma i ella va sospirar i es va col·locar bé al sofà. No en tenia ni idea de navegar, m'imaginava portant el timó, aferrant-me com podia a dins d'una cabina minúscula desproveïda dels vidres que m'haurien pogut resguardar del vent i la pluja. L'aigua s'escolava per tot arreu i semblava que tingués vida pròpia, ja que intentava pujar pels camals dels pantalons i jo ho evitava picant fort amb els peus a terra. Em preguntava quant duraria aquesta lluita perduda contra la natura, quant de temps resistiria el meu cos. Al meu davant només veia l'aigua trencar a la proa provocant esquitxades constants i sentia el cruixit de la nau que es queixava de tanta violència.

—I no penses dir-me res?

S'havia aixecat i em mirava fixament, enfadada i amb els ulls plens de llàgrimes. No vaig entendre la seva reacció. Per què estava enfadada? Per què plorava? El meu vaixell s'enfonsava, però ella no deixava que tornés a la tempesta per salvar-lo. No sabia què dir-li.

—Me'n vaig i aquesta vegada ja no tornaré.

M'ho va dir entre sanglots. I vaig agafar por, una por que no havia sentit mai fins aleshores. Què seria de mi si em quedava sol? El vaixell era insalvable, el veia de lluny amb la popa completament negada. Em molestava no haver-lo pogut salvar, era culpa d'ella que em reclamava l'atenció i la imaginació, egoista, havia seguit sense mi. Vaig aixecar-me per abraçar-la i quan vaig obrir els braços va cridar:

—Aparta't! 

Vaig abaixar els braços confós. Ella plorava desconsolada i veure-la així em trencava el cor, volia abraçar-la, dir-li que volia estar al seu costat per sempre. De lluny el vaixell s'havia alçat per la proa i semblava que bolcaria enrere mentre les onades i el vent l'atacaven per totes bandes sense compassió. Jo també plorava, per ella, per una solitud que m'envaïa. Volia demanar-li perdó, dir-li que l'estimava amb bogeria. No era capaç de dir-li res, em sentia culpable, ple de remordiments que no entenia d'on venien. D'alguna manera l'havia fallat i això era imperdonable. No volia que marxés, volia que tot tornés la normalitat, veure el seu somriure, sentir les seves carícies per tot el cos...

—Almenys diga'm alguna cosa, no puc entendre el teu silenci. No t'importa res, és això? T'és igual que jo hi sigui o no, per a tu soc un moble més de la casa, és això? Diga'm què penses, diga'm que t'has cansat de mi, diga'm que m'odies, diga'm alguna cosa, si us plau!

Jo no l'odiava ni m'havia cansat d'ella. Em cridava desesperada. Mai l'havia vist d'aquesta manera i em vaig espantar. La proa encara sobresortia de l'aigua i lentament s'enfonsava. No sabia què dir-li, volia abraçar-la i que m'abracés. Em preguntava per què m'estava deixant, no podia entendre-ho. Em sentia abatut, em sentia traït, sentia com si s'estigués arrancant una part de mi. Volia tenir temps per pensar les paraules adequades, per comprendre aquella situació que se m'escapava de les mans. Vaig abaixar els ulls i vaig dir dins meu: t'estimo, t'estimo, no vull que marxis, vull estar al teu costat i acompanyar-te tota la vida, vull escoltar-te i que m'escoltis, entendre't i que m'entenguis. Vull viatjar i descobrir el món junts, passejar per la riba del mar a l'estiu, trepitjar les fulles seques a la tardor, descobrir cada any la neu a l'hivern i ballar entremig de les flors a la primavera. Vull seure al teu costat i deixar passar el temps mentre ens expliquem la vida que ens farem nostra... No li vaig dir. Em van sortir aquestes paraules: —No marxis.

Ella va obrir la porta i va sortir escales avall. Va deixar la porta oberta. No vaig demanar que tornés, ni vaig córrer darrere seu. La porta del carrer va tardar a obrir-se i tancar-se més temps del que normalment ho feia. Em vaig quedar una bona estona recolzat al marc de la porta del pis esperant alguna cosa. Ja no quedava rastre ni del vaixell ni de la tempesta. La mar estava calmada i al cel no hi quedava cap núvol. Volia tornar a imaginar la tempesta i fer reflotar el vaixell, però al meu cap hi ressonava una vegada i una altra una frase que no entenia:

—Ets com una caixa tancada.

6 comentaris:

NoName ha dit...

Mare de Pons Nostre Senyor, un Peix en format caixa, on se n'ha vist...

Mare de Pons Nostre Senyor, un Peix portant el timó d'un vaixell en una tempesta, quin panorama! Serà per a enfonsar-lo amb més èxit, això segur.

Mare de Pons... un Peix deixant noies arrinxolades escapar-se amb els cabells no cremats, p o c r e i b l e! (per cert, els mobles del Peix segurament serien de fusta, perquè es cremin millor, oi? i els balls serien dins la pols urbana, sino quina gràcia tindrien)

Jo si em trobés en una situació pareguda hauria tancat la porta després de marxar-se la persona molesta. Per si de cas, l'hauria tancat amb clau també - mai no sé sap quan els amants dels crits llagrimejants volen tornar per trencar el silenci!

NoName ha dit...

Caixa Catalunya!

artur ha dit...

Segrestat pel pànic, davant la pèrdua que seria inevitable....
Un relat que atrapa, com el pànic al protagonista.
Felicitats !.

NoName ha dit...

Ella pot haver-te promès, però recorda que els rinxols enganyen!


(només en el Pons pots confiar)

Peix ha dit...

NoName, doncs hauria sigut bon final tancar de seguida la porta i amb clau. Llàstima. Crec que la pròxima vegada hauria de donar l'opció de triar com seguir el text.
Fa anys, molts des del punt de vista de la vida d'un peix (o, si ho vols més senzill, de la vida d'una persona), ja que si miréssim anys segons la vida de la Terra seria fa un moment, van fer un anunci on deia: Som la caixa de Catalunya, la caixa de tots. Alguna cosa em devia quedar.
Per cert que el teu amic Stromae va treure una nova cançó. I em va agradar.


Artur, moltes gràcies!

NoName ha dit...

Fa anys, quan vaig voler tancar-me el compte de la caixa tancada em van dir que havia de pagar uns 72 euros i pico. Llavors vaig dir que no els tenia i que el tancaria un altre dia. Mig any després vaig anar a intentar tancar-lo un cop més i va ser tot normal, no van cobrar-me res. Allò de tancar la caixa va ser el millor que els podria passar!

Creative Commons License