Quan res no passa, quan el món avança sense entrebancs, sembla que l'avorriment ho embolcalli tot.
Penso en les fades i com abriguen quan de nit l'aire més fred es cola a les entranyes. Penso en elles immòbil, amb les idees ancorades al temor d'una quietud eterna. Imagino com m'acullen amb somriures plàcids mentre des del centre del pit el cos s'estreny fins a desaparèixer. Sento que d'un moment a l'altre podria entrar en fallida, en un nou camí ple de paranys i incerteses. Em vaig prometre llibertat i així que la creava m'anava fent presoner d'ella mateixa. Em pregunto si podré mantenir-me ferm i ser capaç de desfer-me d'una vida que em protegia dels embats de la mar oberta. Aquests dies he tingut temps de descobrir una realitat pròpia massa perillosa per escriure-la enlloc, ja que si ho fes potser acceptaria l'engany que m'he construït.
Malgrat tot no pateixo. Si una cosa no soc és egoista, i aquí estic, esperant que la solitud em faci realment lliure. Una espera amb el desig més profund que mai acabi.
3 comentaris:
Un final que no arribarà mai, si el desig es compleix... Un bucle difícil de portar !.
Esperem però, que la llibertat arribi , d'una manera o altre.
Salut ;)
Per mi que el res en realitat és tota una col·lecció de coses, com ara el canvi climàtic, l'extinció de peixos varis, un mini-terra tremol a Xina, etc. I l'aigua abriga molt més que les fades, la mar oberta et va portar cap a la sorra i al terra firme ja vas aprendre a muntar en bici, construir-te realitats pròpies els caps de setmana, menjar mosques [en bici], ordenar llibres als prestatges amb forma de peix, posar te a les plantes, històries...
Les contradiccions no són fàcils de portar. Salut, Artur!
Tal com ho dius, NoName, soc un cas clar de l'evolució de la vida a la terra (amb l'excepció de regar amb te les plantes, per suposat).
Publica un comentari a l'entrada