Cap de setmana (V)

Vaig despertar-me intubat, amb una set terrible, en una sala desconeguda i amb una sensació de solitud aclaparadora. Notava el cos pesat, era incapaç de moure'l, com si m'haguessin lligat amb fermesa. Vaig intentar fer un crit, sense èxit. Què m'estava passant? La sensació d'incertesa i de veure'm tan vulnerable em va alterar i em va angoixar de tal manera que em pensava que m'estava morint. M'ofegava. Si això era la mort, no la volia, era terror absolut. Vaig pensar que la vida era tan sols una broma de mal gust, una tortura ideada per l'ésser més maligne que hagi pogut existir. Em vaig trobar una cara borrosa al meu davant. Em parlava amb veu suau. Jo només tenia por i no l'escoltava. Vaig tornar-me a despertar mig marejat. Algú m'estava intentant dir alguna cosa. No era la mateixa veu d'abans, d'una vida anterior. Em deien que ja era hora de despertar-me. Ja no estava intubat, el cos em pesava, però em sentia capaç de moure'l. Vaig preguntar per ella, és al teu costat. I em mirava des del seu llit, a la meva esquerra. Feia molt mala cara, pàl·lida, plena de blaus i amb unes bosses gegants sota dels ulls. No feia pas més bona cara jo. Vam intentar-nos fer un somriure. 

Aquella habitació estava plena de gent. Diversos infermers que ens van incorporar, ens van donar aigua i menjar, la metgessa de veu suau i un policia que tenia una veu ronca que tranquil·litzava. Crec que hi havia algú més, no ho recordo bé. El policia ens va dir que no ens havíem de preocupar. L'efecte de les drogues ja havia passat i quedava un record confós que amb el temps vam anar refent. Ens va explicar una història d'uns fets que no ens encaixaven ni recordàvem, era una història que ens eximia de la majoria de responsabilitats. No vam dir pràcticament res, vam deixar que parlés i parlés i nosaltres vam anar dient que sí, ja que la policia existia per una raó ben senzilla, per decidir què ens havia succeït. I és que les proves eren contundents a favor nostre. Una parella de joves turistes es deixen enganyar per un grup de delinqüents que els apallissen i els roben després de drogar-los. L'acusació per sort no anava més enllà, mentre vam estar sedats ens van fer diverses proves per mirar de descartar qualsevol violació. La part real era que cap d'aquella colla era estudiant ni de màster ni de doctorat, que dos d'ells ja havien tingut més d'un problema amb la justícia i que aprofitant el nostre estat deplorable van prendre'ns els mòbils i les targetes.

Després de pujar al taxi vam anar fins a l'hotel. Les imatges de les càmeres de seguretat mostraven un grup de nois que ajudaven a entrar a una parella. Ajudar o forçar, es va fer servir la segona paraula. Les següents imatges on sortien ells eren del migdia. Se'ls veia sortir corrent, posant-se la gorra o la caputxa i van fer servir aquestes imatges per dir que s'intentaven tapar la cara per amagar-se. Van negar aquestes acusacions, i tant que ho van fer, però no va servir de res. No hi havia imatges del que havia passat dins de la suite, que segons ells va ser prendre més drogues i fer-se uns banys al jacuzzi. Les contusions per tot el nostre cos explicaven una altra cosa: ens havien colpejat diverses vegades i per les marques que havien quedat al parquet ens havien tirat a terra amb força diverses vegades amb una violència innecessària i cruel. La càmera va gravar la nostra sortida de l'habitació fins a l'ascensor. Eren esfereïdores, dos cossos que s'arrossegaven per terra intentant demanar ajuda, salvar la vida. I les de l'ascensor, on se'ns veia com ens abraçàvem tremolant, com si ploréssim, tenien un to dramàtic que no deixava cap dubte de la nostra innocència, que havíem sigut víctimes d'una crueltat inhumana. 

A l'hospital hi vam ser fins al dimarts quan ens van donar l'alta amb un bon grapat de calmants. Després vam tornar a l'hotel, ja que no teníem lloc on tornar i allà hi vam estar gairebé dues setmanes, fins al següent dissabte al matí que vam marxar cap a l'aeroport. No vam estar a la suite, ens van allotjar en una habitació més senzilla. I no ens la van cobrar, que el que us ha passat també és culpa nostra, ens van dir. Per sort l'habitació també tenia jacuzzi i hi vam passar tantes hores com vam poder, ja que ens feia oblidar el mal que sentíem per tot el cos. Cada matí ens venia a buscar un cotxe de policia, amb un advocat de l'ambaixada que va ens va oferir tota mena d'ajuda i ens demanaven detalls que no podíem recordar. A mitja tarda ens tornaven a l'hotel i allà ens quedàvem fins a l'endemà.

A la colla els van detenir de seguida, el diumenge, al restaurant que vam anomenar quan el policia ens va prendre declaració a l'hospital. No sabem si la justícia allà funciona millor o que per ser estrangers es volia solucionar el problema com més aviat millor, el cas és que de seguida hi va haver el judici. Quan els vam veure per primer cop després de la festa, a la sala, el dilluns de la següent setmana, va ser incòmode. Ens van insultar i aquest comportament encara va ser pitjor per a ells. Vam haver de testificar, era fàcil, ens havien drogat i no érem capaços de recordar res. També va testificar un psiquiatre que va dir que teníem els records bloquejats per les drogues i la pallissa que havíem rebut. Segons els acusats ells no van fer-nos res, ens van deixar dormint a l'entrada de la suite. Tinc gravades les seves cares d'odi primer i de súplica després, demanant que diguéssim la veritat. Els van condemnar a presó, que crec que no van haver de complir, però no n'estem segurs. 

Durant tot aquest temps vam parlar poc, només quan ens ho van demanar. Fins i tot quan ens érem sols dins de l'habitació no ens dèiem res. Ens trobàvem abraçats descansant, o bé al jacuzzi o bé estirats al llit. Els records del que havia passat van anar sortint. Ella tenia els seus i jo els meus. Els mateixos records que en cap moment ens vam explicar. Érem dues víctimes, una parella enamorada que havia tingut mala sort. Vam fer el paper a la resta del món, entre nosaltres. Ens el vam fer tan nostre que quasi ens el vam creure. L'endemà del judici vam marxar de l'hotel i els vam donar les gràcies diverses vegades per tota la seva amabilitat. Vam pujar a un taxi que ens va dur a l'aeroport. Vam arribar-hi amb temps, molt de temps. Sense pressa vam passar els controls i vam esperar en silenci a la porta d'embarcament. Vam ser dels primers a entrar a l'avió. La gent ens mirava de reüll, les nostres marques dels cops no s'havien curat encara. I nosaltres tornàvem la mirada amb ulls de víctima, de tristesa. I a mig vol van passar amb el carro. Vam recordar la cervesa i després de molts dies ens vam tornar a somriure. I aquest somriure va esclatar en una riallada que no vam saber aguantar. I en riure em feia mal la mandíbula i ella encara reia més. No ens van demanar silenci sinó que la gent del nostre voltant semblaven alleugerits de veure'ns alegres malgrat tots els mals.