diumenge, 19 de desembre del 2021

Cap de setmana (IV)

La barreja d'alcohol amb tota mena de drogues ens va transportar a l'hotel en un estat de semiinconsciència. Recordo una pluja fina, el cel clarejar, intentar entrar tots dins d'un cotxe, que devia ser un taxi. Són records confosos, vists des de fora, com si no fossin meus. I ni ella ni jo podem recordar en quin moment ens vam separar d'aquella colla d'estudiants que, almenys, fins al taxi havíem estat junts. Ens vam despertar estirats a l'entrada de la suite. Dormir sobre un terra dur no és còmode, però aquell parquet ens va semblar tou i  esponjós. Vam fer la croqueta xocant i sobrepassant-nos entre crits i rialles, vam saltar deixant-nos caure sobre el terra com un pes mort, ignorant que era el nostre cos que esmorteïa els cops. Vam estar-hi una bona estona fins que vam notar que teníem gana i vam decidir baixar al restaurant de l'hotel per menjar alguna cosa, suposant que era hora l'hora d'esmorzar. Ara sabem que era la tarda.

Caminar sobre el parquet no era fàcil i per arribar a la porta vam caure, o ens vam deixar caure, diverses vegades. Vaig ser el primer de sortir al passadís, emmoquetat, d'un to marró gairebé negre i vaig posar els peus sobre una superfície viscosa que em va impedir avançar. Em vaig posar de quatre grapes, per palpar i saber a què ens enfrontàvem. Allò era petroli, havíem caigut en un pou sense saber com. Vaig sentir pànic. Vaig mirar amunt, cap a ella, i vaig dir, hem caigut a un pou de petroli. I ella també va entrar en pànic. Va intentar avançar sense èxit abans de  posar les mans a terra. Hem de sortir d'aquí, hem de salvar-nos, vaig dir. Podem tornar a l'habitació. Però tornar a l'habitació, tancats allà dins, ens mataria de gana, i així li vaig fer saber. La por a ofegar-nos ens tenia mig paralitzats. I no era el fet de morir ofegats, sinó que no trobarien mai els nostres cossos, enfonsats a la foscor del petroli. Després de diversos intents per nedar i veient que la viscositat no ens deixava enfonsar del tot els braços, vam arribar a la conclusió que fent petits moviments podíem anar avançant. És la tensió superficial, va dir ella. I amb els petits moviments, mentre aixecàvem tant com podíem el cap per respirar, vam aconseguir arribar a l'ascensor, amb un terra suau i fred com la neu, neu negra, tacada pel petroli. Ens vam poder posar drets i ens vam abraçar, tremolant per la por que havíem passat.

I tremolant, en lloc de pitjar el botó del pis del restaurant, vam pitjar el del pis de l'entrada de l'hotel. Quan es van obrir les portes vam quedar meravellats del que vam veure. Tres persones estaven netejant la neu negra i es movien sobre d'ella amb una agilitat sorprenent. Per a nosaltres caminar sobre aquella superfície no era senzill. Vam intentar avançar fins al taulell de recepció i quan ens van veure van venir a cap a nosaltres de seguida. Ens van agafar en braços i van començar a preguntar-nos si estàvem bé, que era evident que no. El petroli, vam dir, hem caigut al pou de petroli, al passadís. Ens van portar a una saleta, sense luxes, que no lligava amb l'hotel. Ens van oferir aigua i ens van preguntar què ens havia passat. Vam insistir amb el pou de petroli, però no ens van fer massa cas i vaig arribar a la conclusió que intentaven amagar el pou per alguna raó que se m'escapava. I ella també ho va pensar, ja que ens vam mirar amb temor, sabent que havíem descobert un secret molt perillós. Ens vam agafar de la mà amb fermesa. Si era el nostre final, almenys estaríem junts. Ens van demanar que no ens moguéssim, que ara vindria ajuda. I malgrat que no ens podíem creure que ens volien ajudar no ens vam moure, ens sentíem realment esgotats. Vam estar callats mentre esperàvem i de tant en tant ens miràvem inquiets. Al cap d'una bona estona van arribar uns infermers que ens van agafar, ens van separar tot i els nostres intents d'evitar-ho, ens van deixar sobre una llitera i ens van dur cap a una ambulància on ens van sedar.

2 comentaris:

NoName ha dit...

Quin fàstic de panorama aquests dos... Suposo que deuen haver vomitat al passadís i fet pols la moqueta. Ara bé, un cop arribats a l'UCI tindran l'oportunitat d'agafar algun bisturí i rematar-la, eh?

NoName ha dit...

Recorda passar pel bloc del Pons per saludar i demanar consells sobre què fer amb aquests 2 perduts en l'espai de les vacances de la mala m|sort...

Creative Commons License