Sota el fred més punyent o la calor més sufocant és així com passem la tarda cada divendres, fent cua per comprar un bitllet de loteria, amb una il·lusió plena de tristesa, sabent que quan surti el
número guanyador l’estómac se’ns queixarà pel pa que li falta.
Odio la loteria, l’odio amb totes les meves forces. És un joc d’atzar que ens denigra tot eliminant de mica en mica la nostra part racional. És regalar el sou sense res a canvi, tan sols la fantasia de posar fi a les preocupacions. Juguen amb nosaltres inculcant-nos una esperança remota, ens obliguen a aferrar la nostra existència a una il·lusió vàcua, a una vida que no ens pertany, d’aquesta manera poden mantenir un sistema corcat i addicte als diners.
Podria rebel·lar-me i tenir el pa a taula, però viure només de pa és viure a la misèria. Els seus viatges, els seus vestits i les seves mirades de llàstima i suficiència em recorden constantment que sigui com sigui he de sortir d’aquesta presó de privacions. I, sabent que em traeixo, no em queda cap altra sortida que passar gana encomanant-me a un cop de sort, deixant que la meva vida es dilueixi i es vagi tornant més difuminada cada setmana que passa.
Aportació a Relats conjunts.
9 comentaris:
Què fort! Justament vaig llençar 6 euros l'altre cap de setmana per comprar un tiquet casual de la ONCE per al 11/11. Estava pensant que com tot anava re-xungo i a més a més se m'havien trencat 3 gots de sobte, potser és que no entenía la situació global i l'Univers estava disposat a donar-me una mà. LLavors quan la de Clarel em va oferir un tiquet vaig dir que sí i tot seguit vaig oblidar-me del tema. Aquest cap de setmana vaig recordar que tenía un tiquet, vaig entrar a la web de l'ONCE i vaig comprovar que, efectivament, no havia entés gens la situació global. Ni tan sols em van sortir els 6 euros de tornada...
Ens fan creure que som nosaltres els que juguem quan dipositem les nostres esperances en un bitllet de loteria, però la veritat és això que reconeix el teu protagonista, que són ells els que juguen amb nosaltres.
Un relat molt punyent i, en molts casos, ben real.
Molt encertat el relat !. Il·lusions que ens fem, sabent que no serà per nosaltres... però que a l'últim instant, ens diu el cuquet a cau d'orella : "...però a algú li acaba tocant!".
Has remogut la consciència ! :)
Salut i sort (si arriba el cas!).
Un relat trist però ben punyent i ben real. La il·lusió de ls loteria! Quin joc més cruel!
Impressionant. Real, trist, súper ben escrit... És un comentari breu però és que tu ho has dit tot. MAGNÍFIC!!! 👏👏👏👏👏👏👏
I si toca, per què no a mi?
Així ens tenen enganxats, a un cop de sort que cada vegada està més lluny.
Un relat molt real.
et dona el mateix, eh?
Ep! Perdoneu la meva absència!
NoName, vas fer un gran error, per sort te’n vas adonar i la pròxima vegada que cometis el mateix error, també te n’adonaràs. Microludopatia es diu, crec. Pel tema dels gots, algo estàs fent malament a la vida. Aquest és un tema que el tinc força superat. Els últims sis mesos he trencat dos gots i me n’han trencat un (no ho he perdonat encara), però tinc tal quantitat de gots, que sembla com si encara els tingués tots.
McAbeu, és un complot. No soc de tenir fer cega als complots, però el tema de la loteria és dels pocs que ho tinc força clar. Gràcies!
Gràcies, Artur! Sempre hi ha el maleït cuc...
Gràcies, Carme! I a sobre la majoria de les loteries són promogudes per les institucions.
Moltes gràcies, Assumpta!
Aquuest i si toca, sa lluna, és un esquer molt llaminer i és ben difícil no caure-hi. Jo, que soc un peix, en sé molt d’aquestes coses. I sempre pico. Gràcies!
NoName, és normal que prefereixi escoltar l’idioma francès que el castellà? Pateixo algun quadre d’odi tractable d’alguna manera? Que els francesos són lu pitjor i això que em passa no és normal.
De on vinc diem que els trossos de vidres trencats porten sort.
Els francesos no són el pitjor, has de familiaritzar-te amb els alemanys.
Publica un comentari a l'entrada