Sortida amb bicicleta

La carretera és estreta i no té voral. Va pujant suaument entre arbres daurats i fulles ja mortes que van ocupant la calçada. Entre setmana hi passa poca gent, pagesos i veïns del voltant i potser algun despistat que fa un horari diferent de la resta. Al cap de setmana és més transitada, però no suficient perquè les fulles s’escampin i netegin del tot l’asfalt. Quan estic a pocs metres d’arribar al coll em trobo tot de motocicletes parades. Me les trobo de cara. Els motoristes estan drets, amb els cascs trets i amb cara de preocupació.  El mateix moment que he arribat, per l’altra banda, també ha arribat un cotxe. Un quatre per quatre petit amb una parella que suposo que rondaran la setantena. Miren cap a la seva esquerra i fan que no amb el cap. Miro cap on miren ells. Fora de la carretera, a la meva dreta, hi ha una motocicleta recolzada de mala manera, o això és el que penso durant un moment, ja que de seguida veig estirat un cos immòbil. Pregunto als motoristes si necessiten ajuda, si volen que truqui a una ambulància. Em diuen que no cal, que acaben de trucar i ja ve. Faig una breu llambregada al cos, no me’n puc estar, no sembla que es mogui, però em fa l’efecte que el company que està al seu costat a la gatzoneta li parli. Dic que em sap greu i segueixo endavant. Em pregunto per on vindrà l’ambulància, per on vinc, o cap on vaig? També em pregunto sobre la utilitat de l’ambulància. Intento imaginar que sí que serà útil i em convenço que realment li estaven parlant. Al cap de quinze minuts em creuo amb l’ambulància que va a tota velocitat.