Cartes

Avui he llegit tres cartes d’un temps gairebé analògic, cartes escrites a mà i amb una càrrega sentimental força elevada. Podria explicar que m’han commogut, però el fred d’aquests dies no ho ha permès. Una de les cartes parla sobre l’amistat i de la por a perdre-la. És curiós saber que la por en aquell moment no tenia fonament, però tampoc anava mal encaminada. D’aquella amistat poca cosa en queda. En una altra carta m’inviten a assistir a un festival. Quan ho he llegit he pensat que em faria mandra trobar-me al mig de tanta gent, als concerts, a les tendes o fent voltes pel poble amb ampolles reomplertes de calimotxo calent. De seguida he recordat que m’ho vaig passar molt bé i que en aquella època no tenia les reticències socials que ara m’acompanyen. L’última carta era llarga i diu coses d’un jo que havia oblidat del tot i, pensant-t’ho bé, no tinc res a veure amb aquella persona. A més venia acompanyada de fotos on sortim nosaltres amb un posat despreocupat i rient. Tan sols hi ha una foto que desentona, és l’única on surto sol, és l’única borrosa i l’única on no somric i, malgrat tot, és la més important, ja que pocs mesos més tard, deixaria de somriure, descobriria la solitud i la meva vida es tornaria borrosa. De l’època que va venir després ja no hi ha cartes ni fotografies. Una part de culpa la té la darrera transició al món digital, però no tota; és l’època que vaig posar fi a les amistats més genuïnes, fetes d’un conjunt tan unit de les nostres vides que no ens deixava distingir quina era d’un i quina era de l’altre.