Transició

Mira que passen de pressa els dies i, en canvi, hi ha moments que s'allarguen i sembla que no s'acabaran mai. Però s'acaben.

És estrany, de cop i volta la fortalesa que durant anys he anat construint, pensant que era sòlida i robusta, s'està esfondrant i ara m'adono que tota ella era fràgil i inestable. Serà qüestió de tornar a començar.

Fi dels dos preàmbuls.

Ahir va ser un dia llarg, molt llarg, per les hores viscudes, per un aprofitament inesperat de cada instant i per una traveta feta de paraules innocents. Collons, que per culpa d'aquestes paraules m'he despertat a mitjanit replantejant-me més del que estava disposat a replantejar. I m'ha costat agafar un altre cop el son, i tant que m'ha costat. Merda. Això és el que m'he dit. I quan ha sonat el despertador he desitjat poder dormir durant vint-i-quatre hores seguides, però no podia, i m'he sentit esclau d'una vida que he deixat que em governés.

A més a més, ahir vaig explicar un secret que m'havia guardat només per a mi. Tan bon punt vaig posar-li paraules i saber que aquestes eren escoltades vaig notar que em tornava lleuger com el vent. Vaig pensar, potser ja és hora de deixar enrere aquesta treva amb el temps i deixar que torni a córrer. Volia fer un crit, un crit de ràbia i alegria, de desconsol i esperança, de por i llibertat. Ai, la timidesa, maleïda timidesa.

I com que la vida té coincidències cruels, avui, en una botiga de menjar sa on compro proteïna vegetal i fruits secs entre altres productes, m'he sentit força desgraciat. No me n'hauria de sentir, ho sé, però el temps es dedica a anar amagant els records i en una trobada fortuïta m'han retornat de sobte en estampida, atropellant-me sense compassió, deixant al descobert els meus sentiments. Hauria tornat ballant cap a casa, però això hauria suposat passar de sentir-me a ser desgraciat.

Fi del contingut principal.

Tothom sap que aquests dies comença un nou any. No hi ha celebracions ni falta que fan. Les hores de llum minven i bona part de la societat es reactiva després d'uns mesos de relativa tranquil·litat. I vist així aquesta transició de l'any m'ha sacsejat una mica. Tinc ganes que acabi. També tinc ganes de perdre de vista a gent que detesto amb una força que m'espanta i mira que intento que no sigui així, però no hi ha manera ni formen part d'aquesta entrada.

Vull donar les gràcies a aquella gent que de tant en tant m'arrenca les paraules i m'empeny a avançar. És una sort saber que no llegiran aquest text, quina vergonya!, com també és una sort saber que cap de les persones que he esmentat, ni que sigui de puntetes, tampoc el llegiran.

Vull demanar perdó a qui hagi llegit aquesta entrada. Sé que no s'entén massa, però l'havia d'escriure i publicar-la perquè sense publicar-la sentia que la deixava a mitges. Algun dia la tornaré a llegir i pensaré, quin idiota estàs fet, Peix de finals d'estiu del dos mil vint-i-u.