Ajudar

Avui m'ha semblat veure un antic conegut. Quan m'he apropat uns passos, m'he adonat que no era ell. De fet no s'assemblava en res. Crec que el cervell m'ha volgut recordar l'època que vam coincidir. Aleshores va ser un dels tants que em va demanar ajuda, ajuda a viure. I jo intentava respondre, estar al costat, a no fallar-los. No sé quina visió tenien de mi per confiar-me les seves penes. Em veien com una bona persona? No tenia res de bona persona, ja era egoista i no m'interessaven els seus problemes. Era per la meva cara? No en tinc ni idea. El cas és que força gent em va venir a trobar buscant suport. Des d'adolescents que no sabien com encarrilar-se fins a adults que es trobaven en atzucacs vitals. I els rebia, just en una època estranya que em debatia si em rendia o seguia en peu, en una època que pensava que la meva absència no suposaria cap daltabaix, una època que havia arraconat en algun punt remot de la memòria. Per sort, vaig trobar motius per desfer-me aquestes cabòries. Reconec que trobar-los no va ser fàcil, vaig haver de provar i provar. I en aquest procés de prova i error vaig deixar d'ajudar als altres per ajudar-me només a mi.

Quan l'he vist, a part d'evocar-me a aquella època, he pensat, quina mandra trobar-me'l ara, no vull saber res de la seva vida i tampoc vull explicar-li la meva; no tinc res a veure amb la persona que vas conèixer.