El Xavier i la Laura

A tercer de primària va venir un nou company a la classe. Era força gras i per culpa d'aquesta condició era poc àgil. I per acabar-ho d'adobar era bastant tímid i nosaltres, que no en teníem ni idea, ens pensàvem que era tontet. Es deia Xavier Rauric i cada dia ens rèiem d'ell. En algun moment del curs, no sabria de quan, però bastant al principi, vam començar a cridar-li: Xavier Rauric, grassa al dit petit! I ell ens perseguia pel pati, però normalment no aconseguia atrapar-nos. Alguna vegada ens havia atrapat i havíem rebut de valent. Tenia molta força, més que la resta de la classe junts. Després l'havien castigat, és clar, però ell no explicava per què ens havia pegat, suposo que volia arreglar ell mateix el problema. De mica en mica el vam anar molestant cada vegada més, fins que un dia, poc abans d'acabar el curs, empesos per les manifestacions que se succeïen cada dos per tres a la ciutat, vam fer-ne una a l'escola. Vam agafar cartolines i vam escriure "Xavier Rauric, grassa al dit petit!" a cadascuna d'elles. I vam sortir al pati cridant una vegada i una altra: Xavier Rauric, grassa al dit petit! Xavier Rauric, grassa al dit petit! El Xavier es va posar vermell com un tomàquet i va començar a plorar i a cridar i a perseguir-nos. Van sortir tots els mestres a calmar aquell descontrol i es van endur el Xavier i ja no el vam veure més. Ni els dies que restaven per acabar el curs ni els anys següents a l'escola.

Al meu últim any de l'institut vaig fer d'entrenador de l'equip de futbol femení de quart de secundària, les cadets. En aquell moment em va semblar d'allò més normal. Havia jugat a futbol des de petit i durant tots els anys de l'institut havia estat a l'equip. A última hora els va fallar l'entrenadora i em van demanar si temporalment les podia entrenar. Aquest temporalment va durar tot l'any. I hauria seguit entrenant-les si no hagués marxat a estudiar a fora. Era evident que un noi de disset-divuit anys no havia d'entrenar a unes noies quinze-setze. Jo em feia el fatxenda i elles se'm volien rifar. Però si he de dir la veritat, jo les veia massa petites per a mi, eren de secundària, i tampoc era gaire viu en aquests temes i per sort o per desgràcia mai va passar res. A l'equip hi havia una noia que es deia Laura Sala Massana, de quart C. Feia de lateral esquerra i com que ningú més podia tenir aquella posició sempre jugava. No recordo si jugava bé. De fet no la recordo massa als entrenaments ni als partits. Era callada i sempre feia cas i, com que no portava mai cap mena de problema, passava força desapercebuda. Potser la culpa la tenien la Mar i la Glòria, de quart D, que eren dues noies espaterrants, que ho sabien i en feien molta gala. Els meus ulls anaven cap a elles. La Laura feia ballet, jo no ho sabia, però ho vaig descobrir a final de curs, quan es va fer una festa i va sortir a ballar junt amb altres noies i nois. Quan va sortir em va sorprendre. La Laura lateral esquerra també balla?, em vaig preguntar. I em va robar tota l'atenció. No era ni la protagonista del ball, de fet semblava que fes d'acompanyant, però els seus moviments tan naturals, tan senzills, i la seva concentració i el seu somriure em van captivar. Vaig enamorar-me de cop i em vaig maleir no haver-me fixat en ella abans. Més tard em va venir a trobar i em va preguntar si m'havia agradat el ball. Em vaig quedar tan tallat que no vaig poder-li dir gran cosa: que sí, que molt bé i que no sabia que ballava. I ja no la vaig veure més. Vaig tenir l'esperança de veure-la durant l'estiu, però la sort no va anar a favor meu.

I el món té les seves coincidències. Han passat els anys i ja no em dedico a insultar a la gent ni recordo com es xuta una pilota. Havia oblidat del tot al Xavier i a la Laura. Fa mesos que visc al nou pis, però encara no conec a tots els veïns. Avui he coincidit per primera vegada amb els que tinc just a sobre. Ha sigut al pàrquing. Jo anava buscar el cotxe i ells esperaven l'ascensor per pujar. M'ha costat uns segons reconèixer al Xavier. He hagut d'aixecar el cap per ben amunt per veure-li la cara. Ens hem quedat uns segons mirant-nos. I amb una criatura a sobre ha tret el cap la Laura.