Nit al polígon

Al principi va intentar aferrar-se a qualsevol lloc. Al pal d'un fanal apagat, a alguna esquerda de l'asfalt o a una mala herba. També s'estava quedant afònica. El carrer era buit, i quan dic buit és buit de debò, només l'asfalt i les voreres, sense edificis, amb solars. Els seus crits es perdien en aquell polígon que de bon principi havia estat abandonat. La vaig arrossegar agafant-la amb fermesa pels seus cabells foscos i arrissats. Si notava alguna resistència, feia una forta estrebada. Aleshores somicava i es deixava anar. Aviat va deixar d'intentar fer qualsevol oposició. Vam arribar a un solar ple de runa de la construcció dels carrers que ni tan sols es van dignar de netejar. Se'm va posar de genolls, implorant-me, repetint el meu nom, dient-me que era bona persona, que no era capaç del que volia fer, que si la deixava marxar no diria res a ningú. Me la vaig mirar amb silenci una bona estona sense escoltar-la massa. La lluna creixent era gairebé plena i il·luminava els seus cabells del tot estarrufats pel viatge forçat des del cotxe fins on ens trobàvem. Em va sorprendre que em digués que era bona persona. De tants anys que feia que em coneixia, havia de saber que no ho era, per tant, mentia. No li vaig tenir en compte, donada la seva situació, era un comportament força natural. Li vaig dir, si vols marxar, marxa. Va callar de cop i va intentar aixecar-se. Mentre l'ajudava em va preguntar, de debò?, I tant que no!, vaig començar a riure. No t'ha fet gràcia? Era una broma, li vaig dir. Com que ja estava dreta va intentar fugir, però vaig subjectar amb força el seu canell i no se'n va poder alliberar. I es va posar a plorar, ara amb pena i del tot abatuda. Era un plor trencat, d'una tristesa profunda. I era ben normal, i podia entendre la seva situació. Crec que no sabia del cert el que li passaria. I, si he de dir la veritat, jo tampoc ho sabia. M'ho imaginava, però he de reconèixer que em va sorprendre com va acabar. Vaig ser maldestre, suposo que ara, amb l'experiència, ho faria millor. Entre les runes hi havia una barra de ferro que ja tenia vista de dies enrere quan vaig anar a reconèixer el terreny. Veus aquella barra de ferro? La podem anar a buscar, qui l'agafi primer, guanya. Et dono peixet, va, corre, ves-la a buscar! I ho va intentar. D'una revolada la vaig engrapar pels cabells i la vaig fer caure a terra amb una fúria que no s'esperava. Va quedar-se arraulida tremolant mentre, sense pressa, vaig recórrer els pocs metres que em separaven de la barra. Quan vaig tornar, amb la barra a les mans, vaig haver d'accelerar el pas, es volia escapar, però només havia tingut temps d'alçar-se. Amb la barra vaig entrebancar-la i vaig colpejar-la als turmells diverses vegades, amb una violència desmesurada. Va cridar el meu nom, va cridar si us plau, va cridar no, va cridar prou, va cridar i cridar. Quan vaig parar, tenia el cor desbocat, estava esbufegant de l'esforç. Vaig seure un moment al seu costat per recuperar-me. Ella tenia la cara desencaixada i intentava apartar-se de mi. Al cap d'uns minuts de descans ja em vaig sentir recuperat. Estava sol. A la carretera, ella s'arrossegava somicant. La seva persistència m'agradava, era una noia valenta, qualsevol altra persona no ho hauria intentat. Va sentir els meus passos mentre m'acostava cap a ella. Va girar el tors, per mirar-me. Se la veia esgotada. La lluna li feia una cara més pàl·lida de la que tenia, com si ja l'estigués preparant per a la mort. En canvi, els cabells foscos semblaven ben vius, brillant sota aquella llum blanca. No em va dir res, va tancar els ulls i va perdre qualsevol expressió. Tornar-la al solar em va costar més que abans, o això em va semblar. Vaig fer unes respiracions profundes i vaig agafar la barra. Ella s'havia rendit del tot, no sé com suportava el mal als turmells destrossats, però no feia senyals de dolor. S'estava allà apàtica, esperant el seu final. I alçant la barra vaig fer un crit per agafar tanta força com vaig poder i vaig colpejar-la sense miraments, sense vigilar a on cauria la barra. Va anar a parar al seu pit, que va cruixir, i ella va fer un Ah, mig apagat. El segon cop va anar a una cuixa. I després a la panxa, i al cap, i a la cara i vaig colpejar i colpejar en un estat de trànsit que em va aïllar del món i de mi mateix. I quan vaig parar notava el gust metàl·lic a la meva boca i vaig adonar-me que m'havia esquitxat de sang, com si m'hi hagués banyat. Vaig mirar avall, per buscar el cos. El que vaig veure em va deixar horroritzat. Era irreconeixible. El crani havia quedat reduït al no-res, tenia tot el tòrax obert i es podien distingir les costelles trencades. La panxa estava esbudellada. Les cames tenien una forma estranya. I els braços, per sort, s'havien salvat, més o menys. Vaig apartar-me i vaig obligar-me a apartar la mirada d'aquella imatge espantosa. Em vaig fregar la cara, vaig notar que em queia algun tros de carn per la barbeta. Vaig seure a la vorera i vaig mirar la lluna uns segons, però de seguida vaig aixecar-me per allunyar-me d'aquell solar. I vaig tornar amb silenci cap al cotxe, amb la barra encara a la mà.