dijous, 18 de febrer de 2021

El silenci i jo

Respiro a fons, aixeco el mentó i estiro el coll. Miro tan lluny com puc. Què em passa? Per què estic tan bé?

La vida és senzilla i tinc tot el que necessito. Puc fer el que més m'agrada, des de bon matí fins a l'hora d'anar a dormir. Em sento privilegiat.

Giro el cap, deixo anar l'aire i abaixo el mentó. On és el però? La resposta me la imagino i no me la crec. Potser vola fent cercles a l'aguait tot esperant que les meves forces comencin a flaquejar per atacar de cop. 

Quan estiro el braç, puc tocar els barrots de la llibertat. Però a mi aquesta llibertat no m'interessa, és la meva llibertat, la que he creat dins d'aquests barrots, que m'omple i em proporciona les raons per seguir endavant.

M'assec en una roca i descanso mirant la posta de sol. M'he apartat del camí. Sento de lluny, gairebé imperceptible, el cruixit d'un arbre sec que es belluga amb del vent del vespre. Estic sol.

I m'agrada. No necessito ningú més. El silenci i jo. Puc estar hores i hores amb mi, fent-me companyia.

I si algun dia deixo d'aguantar-me? I si aleshores, buscant companyia externa, ja no soc capaç de tenir algú a la vora? És aquest el preu de la meva llibertat? És aquest el preu de sentir-me bé? És aquesta la resposta que no em crec?

7 comentaris:

artur ha dit...

Quan busquis una companyia externa, és perquè hauràs canviat les teves prioritats...
ara en son unes altres !.
Salut !

Anònim ha dit...

Trobo sospitós que et lamentis d'estar bé. Els humans realment necessiten companyia quan se senten vulnerables, és per això que la majoria opta per estar més o menys acompanyat ja que tard o d'hora el futur vulnerable arriba per tothom. Poca gent té la sort de morir jove.

NoName ha dit...

Jo necessito cascs antifon per arribar al "silenci i jo". Molt fotut la veritat!
Pregunta-li al Pons això de la companyia, et donarà millors respostes que nosaltres.

Peix ha dit...

Tens raó, Artur. Probablement algun dia les meves prioritats canviaran, però com que no sé quan serà, no em preocupo.

Anònim, no em lamento pas, se'm fa estrany. Potser és que ara mateix em sento molt poc vulnerable i no tinc por del futur. A més a més, aquesta excusa de voler tenir companyia quan siguem vulnerables té un rerefons, segur que vaig molt equivocat, egoista. No sé si és sort o desgràcia morir jove. Jo vull morir de vell fastiguejat per haver tingut una vida llarguíssima. Em conformo amb dos-cents anys. Ho tinc complicat, ho sé. Per cert, quan es deixa de ser jove?

Per què no et construeixes una cambra anecoica? El mite que diu que et tornes boig amb el silenci fa anys que es va desmentir.

NoName ha dit...

Perquè visc a un pis de lloguer. Els catalans regalarieu cambres anecoiques als propietaris dels pisos on viviu de lloguer?? Em sona a pura blasfemia això...

XeXu ha dit...

És un privilegi saber sentir-se bé amb un mateix i no patir per estar sol. Però l'ésser humà és sociable, compartir coses amb els altres és el que ens fa humans. Estàs bé sol amb tu mateix perquè saps que, si et cal, existeix molta altra gent. Si estiguessis sol a l'univers potser no ho passaries tan bé.

Peix ha dit...

Els catalans un dia anirem pel món i ho tindrem tot pagat, però això forma part d'una altra història. En el meu cas, NoName, que no puc parlar per la resta de catalans, no la regalaria, per això tampoc en tinc.

XeXu, seria molt estrany de cop i volta trobar-me sol a l'univers. La veritat és que la meva vida no en té massa de solitària. Les hores que passo sol, però, les gaudeixo a fons.