A la recerca de l'avorriment, dos

Diuen alguns estudis que l'avorriment genera més creativitat. I aquests estudis són l'explicació més plausible, plausible, quina paraula més usada quan un inculte vol semblar el contrari, per això l'escric, evidentment, ai, els adverbis, on era?, del nivell dubtós de la majoria d'entrades d'aquest bloc de notes. Així doncs, després d'aquest inici ja sé què escriuré, bé, no em sembla una història remarcable ara que l'he pensat dues vegades, però no em puc fer enrere, soc un covard? No, no ho soc!

En un concert d'una obra de J. S. Bach, de quan fer concerts era poc valorat, tot i que el seu valor era alt però no suficient, es va fer una presentació abans de començar quan tots estàvem ja col·locats dalt de l'escenari. Les típiques quatre paraules que es diuen encara en pobles de l'interior, on l'organització de l'esdeveniment no sap que el públic i els músics volen música i no paraules, però bé, se'ls deixa fer per compromís o, si els músics són de la capital o fa poc que hi han estudiat, per condescendència. En el cas de la coral, nosaltres, vam acceptar les paraules per compromís, en el cas de l'orquestra, per l'altra opció. La presentació no va ser cap agraïment als patrocinadors del concert, Ajuntament, Carnisseria Solà i Merceria Coromines, ni als organitzadors, Amics de les Fonts de les Coromines, una associació que en un inici era un grup d'excursionistes que ha acabat derivant en l'entitat més important del poble i part de la comarca que organitza concerts, exposicions, xerrades, presentacions de llibres, excursions, per descomptat, i, un cop l'any, una trobada, l'Aplec de les Fonts. Abans de continuar he de comentar que el nom de la Merceria no és degut a les Fonts de les Coromines, sinó que és una simple casualitat. A principis del segle XX una família que venia de la capital es va instal·lar al poble. No en sabien res de les Fonts i, de fet, en aquella època, tenien poca importància per la gent de la zona. Sí que els més joves s'hi anaven a banyar a la primavera i a l'estiu, però poca cosa més. El cas és que aquesta família es deien de cognom Coromines i a l'any d'arribar van obrir la merceria. Amb els anys les Fonts es van anar fent populars, i a finals dels seixanta del segle passat es va fundar l'associació els Amics de les Fonts i el fill de la Merceria, el Jaume, que aleshores ja feia temps que portava el negoci, s'hi va implicar de ple i, gràcies al seu cognom, va poder deixar de sentir-se un nouvingut. Ara a la merceria ja no hi queda cap Coromines, els fills del Jaume la van traspassar quan es van jubilar, ja que els nets així que van poder van marxar del poble per anar a treballar a la capital. Els amos actuals, els Compte, però, els agrada la coincidència dels noms i ajuden sempre que poden a l'associació. La presentació no va tenir cap paraula per a ells. Es va parlar breument de l'autor, Bach, i de la seva obra, el Magníficat, de la coral, de passada si he de dir la veritat, dels solistes, i sobretot de l'orquestra, de cadascun dels seus integrants i el director, besnet il·lustre del poble que rarament arriba a posar-hi els peus. El Magníficat de Bach dura més o menys mitja hora. La presentació va durar quaranta minuts. Quaranta minuts. I nosaltres, la resta, tant el públic com els músics vam agafar fred, mals d'esquena i de cap i sobretot un avorriment absolut. El vam agafar o ell ens va agafar a nosaltres. Part del públic i la secció de metall de l'orquestra, a mitja presentació va aprofitar per fer alguna capcinada. La veu del presentador era estrident i es feia difícil d'escoltar. A més a més, no feia cap mena d'entonació. El pobre no ho feia de mala fe, però el seu afany de protagonisme i que ningú abans li havia parat els peus, ja que com vaig saber més tard no era la primera vegada que ho feia, va portar a aquesta situació tan penosa. També vaig saber més tard que hi havia una mena de parentiu llunyà amb el director. Parlar quaranta minuts no és fàcil, la preparació devia ser llarga, no li penso treure mèrits, però no vaig escoltar-ne cap paraula. Vaig poder analitzar cada persona del públic, els seus moviments, les seves expressions, els badalls i com es fregaven els ulls de tant en tant. També vaig tenir temps d'enamorar-me de la flautista, de cabells rossos i arrissats. Portava unes sandàlies de taló ample fet d'espart. La faldilla negra era llarga i li arribava als turmells. I la camisa, també negre, però amb un teixit que segons com li tocava la llum brillava, no tenia mànigues i ensenyava els seus braços llargs i esvelts. A cada canell tenia uns braçalets platejats i llisos que no parava de tocar amb les seves mans fines i perfectes. Però l'amor no és per sempre i amb el temps la vaig oblidar i quan es va girar i ens va demanar si teníem una jaqueta perquè havia agafat fred, no li vaig fer cap mena de cas. Un tenor molt atent li va deixar la seva americana. Aleshores jo estava intentant descobrir si el senyor de la tercera fila que intentava no adormir-se i anava fent cops de cap, portava perruca. Mirava fixament els seus cabells a veure si es movien en bloc i durant aquella estona vaig desitjar amb totes les meves forces que en portés i que li caigués. Per decepció meva no li va caure ni tampoc vaig descobrir si els seus cabells eren una perruca o no ho eren. I els nostres ulls deambulaven per la sala, com si anessin a la deriva. De tant en tant, quan coincidien les mirades, fèiem cara de circumstàncies o, fins i tot, alguna rialla. De sobte es va començar a sentir un aplaudiment i la sensació d'alleugeriment es va escampar per tota la sala. L'aplaudiment va durar poc. Amb els instruments freds i les nostres boques seques, es va acordar fer una pausa de cinc minuts. Vam anar als vestidors i es va generar un rebombori bastant notable. Vam beure aigua, l'orquestra va tocar quatre notes i sobretot vam riure. El director ens va demanar serenitat i vam sortir a fer el concert de resultat mediocre, al nivell d'una coral de poble formada per aficionats que en prou feines saben llegir una partitura, però que va rebre aplaudiments molt sentits i es va repetir el bis dues vegades i, de manera improvisada per una bona part de la coral, es va acabar cantant els Goigs a la Mare de Déu de les Fonts juntament amb el públic dret i visiblement emocionat.