El pagès

—Per què? —Es va preguntar el simple pagès una tarda d'estiu mentre caminava vorejant els camps acabats de segar. La resposta no es va fer esperar: —És mandra. —Ho va dir per si mateix, amb un murmuri que si hagués tingut algú a la vora, no l'hauria sentit bé. Però no hi havia ningú i si per alguna casualitat hi hagués hagut algú a la vora, aquest no s'hauria molestat a demanar què deia, el contrari, hauria marxat en silenci, amb certa pressa. —Faig pudor? Faig fàstic? O simplement les meves característiques físiques provoquen rebuig? —Ell es rentava i s'arreglava tant o més que la resta, sempre vestia elegant, encara que estigués treballant al camp. —Soc arrogant? Soc agressiu? La meva manera de fer és desagradable? —Amb els pocs tractes que tenia durant l'any, ningú ho podia saber.

El pagès no sabia la resposta a les raons que provocaven la mandra i, des de la seva perspectiva, a una vida d'aïllament total i absolut. Va segar ell tot sol els seus camps de blat, en una feina feixuga i dolorosa. Durant una setmana, de sol a sol, va treballar a dures penes segant el blat, separant el gra de la palla i preparant els sacs per portar-los a vendre al graner, que gairebé no li va  dirigir la paraula. Ell, nerviós per tenir una conversa encara que només fos sobre gra, quilos i diners, s'havia entrebancat amb les paraules i havia marxat abatut cap a casa entre la gent que s'apartava al seu pas. La seva mirada que anys enrere havia sigut vigorosa i alegra, ara era trista i apagada. Fins i tot, tot ell havia perdut color. Feia l'esforç de mostrar un somriure i de saludar a qui es trobava, però mai ningú li tornava la salutació ni el somriure. Tampoc hi havia insults ni cares d'espant o fàstic. Era silenci i indiferència. 

I és que la resposta era la tristesa que s'havia apoderat tan a dins seu que qui el veia intentava allunyar-se'n amb el temor de sentir-s'hi atrapat. Però no era realment el temor de sentir-s'hi atrapat el que creava aquesta distància, era la mandra de tenir tractes amb ell, fossin els que fossin, sigui una conversa o una simple mirada. No necessitava gran cosa el pagès, ni tan sols una abraçada, només un somriure, un com estàs?, una simple conversa banal sobre el temps i la collita. Però no tenia res de tot això i com més sol se sentia, més s'entristia. Era un peix que es mossega la cua.