Que les aigües són tèrboles i el vent és gelat, aquests dies, tothom ho sap. Les onades s'aixequen i engolen tot el que troben al seu pas i la lluna, presa del terror, ha decidit no tornar a aparèixer al firmament.
—Fins quan?— Clamo a un cel hostil i el silenci que em respon xoca amb força amb el cruixit de la nau que aviat es quedarà sense forces.
Embogit per la tempesta em pregunto una vegada i una altra si cal seguir lluitant. Em podria deixar caure al fons del mar, on la llum és tan sols un somni i allí dormiria, arraulit en un llit de sorra lluny de tot, en el no-res.
5 comentaris:
Queda realment maco llegir sobre la tempesta un dia amb tant sol i calor infernal.
谢谢鱼先生！
wow !.... aires Shakespearians ens envolten... ;)
T'has fixat que ahir dilluns al bloc del Pons va sortir cert CT que s'havia d'analitzar? O és que estàs de depuradores una altra vegada?
NoName, això del temps em té molt desconcertat.
Gràcies, Artur!
Jo em preocuparia més pel calor com a tal que per al temps en general. Ja saps que les prediccions meteo van molt a les seves...
Publica un comentari a l'entrada