Història en tres parts - II

Segona part

Aquells dies de juny, després de la selectivitat van ser els últims que vam passar junts. No vaig dir-li el meu secret. Al juliol ell va anar cap a la casa de la platja i jo vaig quedar-me treballant en un petit supermercat a l'altra banda de la ciutat. Abans de marxar em va invitar a anar-lo a veure. M'hauria agradat, però no m'ho vaig poder combinar. Després de l'estiu ell va anar a acabar el batxillerat en una escola de Londres i jo, gràcies a una beca, vaig entrar a la facultat de matemàtiques. La beca també em va permetre anar a viure a la residència de la facultat. Allà va canviar tot.

Vaig conèixer la Sandra. Tenia el cabell arrissat, el portava tan llarg que li arribava gairebé a cintura. Sempre el tenia arreglat i per allà on passava, atrapava totes les mirades. Li encantava ser el centre d'atenció. Ens vam conèixer el primer dia, vam seure junts per casualitat. Els dos estàvem a la residència i, com que al principi anàvem molt perduts, ens vam ajudar l'un a l'altre. En pocs dies era com si ens haguéssim conegut tota la vida. Ella era alegre i extravertida i jo, que sempre havia estat introvertit i sovint melancòlic, de seguida em vaig impregnar de la seva energia. Va ser una època fantàstica. Amb ella hi havia tanta confiança i com que anàvem sempre junts la majoria pensaven que érem parella. I, de fet, va ser amb ella que vaig tenir les primeres experiències amb el sexe. Jo era gai, així em sentia, i ella ho sabia però amb la Sandra era un joc i, així ens ho dèiem, d'aquesta manera apreníem per les nostres futures parelles. No vaig estar només amb ella. Vaig tenir bastants embolics, tots nois. La Sandra va ser l'única noia.

El Pablo ja es va quedar a estudiar a Londres. Va entrar en una universitat i poques vegades va tornar cap aquí. Pel Nadal i els estius. La nostra relació es va anar refredant i, si alguna vegada ens vam trobar quan els dos tornàvem a casa, ja res era el mateix. Ens explicàvem la nostra vida i intentàvem posar-hi l'energia dels anys de  l'institut però no l'aconseguíem treure. Ens havíem tornat estranys l'un a l'altre. Mai vaig parlar-li de la Sandra, per alguna raó em sentia culpable. Trobava molt a faltar al Pablo, cada vegada que pensava amb ell, sentia una punxada a la panxa però quan em trobava amb ell em sentia poruc i potser això va ajudar que ens anéssim distanciant.

L'últim any de la universitat la Sandra va tenir un accident. Era l'aniversari d'una companya de la facultat, la Mercè, i vam anar una bona colla al seu pis a celebrar-lo. Vam preparar un pastís immens ple d'espelmes. La Sandra el va treure de la cuina movent-lo d'una banda a l'altra mentre alguns cantàvem el Moltes felicitats i altres feien crits patint pel pastís. Va ser molt ràpid. Els seus cabells es van encendre de cop. Vam començar a cridar, ara sí, de terror. El foc es va escampar per les garlandes. La Sandra es va tirar a terra i no parava de cridar. El Joel, un company, i jo vam agafar els coixins del sofà i vam començar a apagar el foc dels cabells de la Sandra. Hi havia molt de fum i jo no sabia si plorava pel fum o per la situació. Aleshores va arribar la Mercè amb una galleda plena d'aigua i el va tirar sobre la Sandra i va poder apagar els seus cabells. A tota la banda dreta s'havien cremat completament. Tenia el cap molt vermell. Ella no parava de cridar. El pis s'estava cremant i amb el Joel la vam agafar i ens la vam emportar cap a fora. Vam trucar a l'ambulància i els bombers, que van arribar pràcticament al mateix moment. Es van endur de seguida a la Sandra. El pis va quedar fet cendra.

Va estar més d'un mes a l'hospital. Durant aquest temps la vaig anar a veure gairebé cada dia per portar-li els apunts. Van intentar salvar-li el cabell però no hi va haver manera. Va ser un cop molt dur. Va deixar de ser la Sandra que havia sigut. Quan li van donar l'alta va anar a viure a casa els seus pares i venia a classe amb un mocador al cap però marxava de seguida. Es va tancar amb ella mateixa i al principi gairebé no la vèiem. No tenir-la a la vora era com perdre part de mi i vaig anar-la a veure diverses vegades a casa seva. Vam parlar hores i hores. Vaig intentar que tornés a la residència però ella no s'hi va veure en cor. No sé per quina raó la majoria del temps vam parlar del Pablo. A mi em sabia greu parlar dels meus problemes però ella em deia que així no pensava i que li agradava poder-me ajudar. Vam traçar un pla per anar-lo a veure a Londres a l'estiu. Ella i jo. Va anar bé tenir aquest objectiu. La Sandra, de mica en mica, es va anar animant. I a final de curs, poc abans dels exàmens es va presentar amb una perruca de color blau llampant. Va ser un xoc. Recordo quan va entrar a l'aula. Ens vam aixecar tots de cop cridant d'alegria i aplaudint. Vam acabar tos abraçats i saltant al seu voltant. Fins i tot el professor s'hi va acabar afegint. Aquell dia vaig tornar a plorar. Però sabia perquè era.


Nota: he tirat pel dret, sense repassar res, no m'ho tingueu en compte.