dijous, 14 de maig de 2020

Història en tres parts

Primera part

Aquesta història sempre me l'havia quedat per a mi. No la volia explicar a ningú, em feia por perquè, si ho fes, les esperances que hi tenia posades es podrien perdre per sempre. Avui, però, ja s'han perdut. El Pablo tenia un any menys que jo, ens coneixíem de petits, de jugar al parc de davant de casa. Ens vam tornar inseparables. Sempre, quan tornàvem de l'escola, ens esperàvem al parc per poder jugar una estona junts. Als anys de l'institut, ell va anar a un centre privat dels afores de la ciutat i jo vaig anar al del barri. Tot i això mai vam perdre l'amistat. Tard o d'hora durant el dia, ens acabàvem trobant, ni que fos per uns minuts.

A l'institut, amb el grup que anava, es parlava de les motos, els porros i les noies. Jo no tenia moto, els meus pares no s'ho podien permetre i tampoc em va passar pel cap que en pogués tenir cap. A mi les drogues, els porros, que els havia provat, m'afectaven massa i em feien posar malalt només fent una calada. I les noies, m'havia d'interessar per elles, se suposava. Sabia si una noia era guapa o atractiva i també podia intuir de seguida si anava al meu darrere. Però jo no sentia res més per elles que la seva amistat. Em deia a mi mateix que, tard o d'hora, sentiria alguna cosa més, que potser el meu ritme era més lent. Però no va ser així. No em va ser fàcil descobrir-ho, tot el que m'havien ensenyat, anava a una direcció que no era la meva. Per sort, un cop ho vaig tenir clar, no vaig dubtar ni un moment.

En sortir de l'institut, l'únic que esperava era veure el Pablo. Ell plegava més tard, feia hoquei-línia al mateix institut en acabar les classes. Durant aquella estona jo me la passava estudiant i, quan era l'hora, treia el cap per la finestra de l'habitació i mirava al carrer. Un o dos minuts més tard, ell arribava. Normalment el portava la mare d'un company seu de l'institut. Sortia del cotxe carregat amb la motxilla immensa de l'hoquei i, caminant una mica amb el cap cot entrava cap a casa seva. I, quan estava punt d'obrir la porta, girava el cap i mirava amunt, cap a l'habitació del tercer pis del bloc del seu davant. Jo no podia aguantar el somriure. Després, baixava corrents cap al parc i un moment després, ell sortia. Ens estàvem al parc parlant, asseguts en una barana metàl·lica. Els dies que l'anava a buscar el seu pare entraven directe al seu garatge però baixava igualment al parc, ell sortia i ens trobàvem. No sabia al principi perquè m'agradava tant que es girés i em saludés a la porta de casa seva. De mica en mica me'n vaig anar adonant. Un dia, vaig saber que estava enamorat del Pablo. No hi havia dubte. Era a finals de curs i em preparava per als exàmens de la selectivitat.




Nota: he tirat pel dret, sense repassar res, no m'ho tingueu en compte.

2 comentaris:

NoName ha dit...

Sóc jo, o és que no vols treballar-te el tema dels instints despertant-se per un altre camí? No se suposa que les noies li han de fer por?? No li ha d'agafar un gran fàstic o posar-se psicotic si alguna marrana li toca la mà mirant-lo com si fos la seva possessió? La calor que sent per al Pablo no ha de ser més aviat una amistat transformant-se des del bon rotllo i la confiança cap a... una altra cosa lleugerament perversa però tampoc no tant, total, què hi ha de mal en admirar al teu millor amic i desitjar expressar els teus sentiments d'una forma més contundent, més física? Com pots anar tan directament a afirmar que el nano anava a una direcció que no era la seva, toma ya! t'agrada bé i sino et fots!? Que estem dins una història treballada o dins una confessió de bloc?

Peix ha dit...

Evidentment no és una confessió. I tampoc ho diria com a història treballada.
Premisses: Noi gai, un cabell rinxolat que canvia i ubicació a la Xina (aquest últim, més o menys...)