En una lluita desigual, derroto només els enemics que sé imaginar. Duc una màscara per amagar una identitat discreta i poruga. La màscara, feta d'històries i personatges inventats, té un peix platejat que capitaneja a la resta. Em protegeix un escut brillant que sembla una pantalla. Darrere d'ell m'esplaio sense temors. I la meva espasa, feta de frases estranyes, de vegades té una punta afilada i de vegades es trenca a bocins. El Peix, em faig dir.
El circ, ple de gom a gom, crida furiós. Demana sang i jo tan sols tinc paraules. Brando l'espasa a banda i banda per ser el centre d'atenció però no em miren a mi. Tenen els ulls posats a l'espectacle grotesc de les imatges. Les lletres són avorrides i serioses. Em trobo, doncs, davant d'una lluita desigual, i, condemnat a l'ostracisme, segueixo sense defallir. No estic sol, ho sé.
I malgrat tots els esforços, de vegades la vanitat em guanya. Gairebé mai hi penso però de tant en tant encara em pregunto: on és la família, on són els amics? I els oblido perquè no volen escoltar el que jo de veritat els explicaria: tot allò que sento, allò que em commou o el que em dona valor i sentit a la vida. I davant d'ells m'amago darrere el silenci, esperant que el temps s'escoli per tornar, així que pugui, a col·locar-me la màscara. De vegades les paraules me les quedo per mi, ja sigui pel carrer, el bosc o dalt d'un cim. D'altres, les mostro al circ, que, ple de gom a gom, exalça les millors imatges i ignora, amb tota la raó, els texts com el que acabes de llegir.
7 comentaris:
Què sents? Què et commou? Què dona valor i sentit a la teva vida? (segurament la bici, però no em facis cas, tanca els ulls i intenta buscar els valors i sentits dins teu, no en la pantalla)
Què esperes? Quin sentit té veure que el temps s'escoli quan la vida és només un instant i un _ara_? Quina màscara portes? És de les bàsiques o de les cares? On l'has comprat, les farmàcies fa temps no en tenen...
Què estàs fent al bosc en ple periode de confinament?!?!?
https://www.politico.com/news/magazine/2020/03/26/what-the-coronavirus-curve-teaches-us-about-climate-change-148318
Aquest Peix, té un bon perfil !. I l'escriptor amagat , deixa anar textos molt bons de llegir ;)
Salut i per excepció, pols amunt !
;)
Caram, d'alguna manera sembla que t'has sentit identificat amb aquesta imatge...
NoName, he tancat els ulls. Després de tot el dia llegint, he sentit un formigueig als ulls. Ara mateix no tinc ni idea de què em commou, potser la música que m'agrada, alguns llibres, alguna pel·lícula. Potser sortir al carrer, quan es podia sortir al carrer, i mirar les estrelles (sempre que sigui de nit). Què dona sentit a la meva vida? Ara mateix no ho sé, la vida del reclòs és rara, però agraeixo enormement viure sol. La màscara és barata, molt barata. Prop de casa hi ha una botiga que es diu Party Fiesta. Crec que va ser allà. Aquests dies al bosc hi vaig utilitzant la imaginació. Pujo sobre la bici que alhora està sobre uns rodets i faig una ruta com si anés al bosc. Però en pla.
Gràcies per aquest pols amunt, Artur! Celebro que tagradi :)
He de reconèixer, XeXu, que vaig estar molta estona mirant el quadre pensant, què podria escriure? La màscara-casc del gladiador té un peix platejat i té unes escates al braç. És un peix! I després d'anar mirant les cares pintades, vaig veure que no apunten ben bé al gladiador. O sigui que vaig idear una història així.
Ja. Com a peix ha de ser molt commovedor sortir al carrer, ja m'imagino... El Peix nedant dins una bossa de plàstic transparent surt al carrer, el paisatge nou i estrany l'espanta, s'intenta escapar nedant freneticament cap a un costat de la bossa de plàstic, la mà que porta la bossa tremola per les vibracions, de la finestra de l'edifici del costat salta un gat cap a la bossa, la mà que porta la bossa intenta esquivar-lo...
No sabia que els de Party Fiesta venien mascares per al coronavirus. No serà de les amb pinta de dragon, com la que surt a certa piulada del Pons?
És una experiència que va més enllà del que puguis imaginar. Voles i nedes alhora. Els gats són molt perillosos i quan surto al carrer és l'únic perill que em fa tremolar.
I no et sabria dir lo de la piulada del Pons, no tinc Twitter i no hi entro gairebé mai. Algun cop hi he acabat anant a parar perquè m'han passat un enllaç, he vist aquella piulada, però n'he marxat de pressa. Per salut.
Publica un comentari a l'entrada