El meu angle de visió és tan limitat que no puc afirmar de cap manera que el que veig sigui la realitat. Però després d'aquesta frase tan poc reeixida ja no sé què volia dir. O sigui que mentre sona música deixaré que les paraules surtin soles. Quin és el problema? El meu cap que ha entrat en mode reserva no vol treure res interessant. És en moments així que cal tirar de recursos i escriure poemes. Poeta del Mató, endavant.
Les peces de roba (Amb música sense substància)
M'acosto a la finestra,
em portes peces de roba.
Tanco els ulls, potser desapareixen.
I quan el vent s'endú les paraules
que mai et voldria dir
Et veig com t'allunyes pel carrer.
En un altre món, un noi que no veu el sol
estudia filosofia per trobar l'explicació
de la seva foscor.
La sol mi do
Mi re do sol
Mi re do sol
Fa mi re la
La sol mi do
(Necessitava escriure un moment musical)
M'agraden les rimes fàcils
per buscar la mirada tendra
de la noia que vaig ofendre.
De debò quina merda
però escolto cançons
amb rimes molt pitjors.
Quina llàstima, quins collons.
(A més a més de no tancar la història, he canviat mètrica, que ja era prou penosa)
No hi ha retorn (Amb música èpica)
No hi ha retorn, la ruta començarà
amb els primers raigs del sol.
El penya-segat que m'ha portat la vida
semblarà la plana quan sigui a mig camí.
No hi ha retorn, marxaré a buscar-te
i fins que no et trobi vagaré pel món.
Les onades seran com muntanyes
i el vent serà un mur infranquejable.
Poeta del Mató
Si has arribat al final, t'has guanyat el meu respecte durant uns minuts.
7 comentaris:
Hi ha mortal a aquest món que pugui veure la realitat??
Pregunta retòrica, evidentment sé que no hi pot haver-ne cap. Perquè només el Pons és gran i poderós, només el Pons ho sap i ho veu tot, només el Pons en coneix què és això realitat!
El mode reserva d'un cap és paregut als dels vins, suposo? Com es prepara el mató a les terres catalanes? Les peces de roba són íntima? Barata, cara? De marca blanca, de marca marca o potser fetes a mida per una costurera experta com les de fa molts anys? Avui dia deu ser el luxe màxim tenir una costurera disponible per tot tipus de peces de roba, estem enfonsats en el consumisme més brut i profund... I els temps passat segurament aixequen els caps de tant en tant per burlar-se de nosaltres i la nostra follia! Ens creiem grans perquè hem avançat tant, però som uns miserables que ja no tenim ni els més bàsics 5 minuts per gaudir de la amb nosaltres mateixos.
Flipo que hi hagi poemes amb merdes, noies, i collons. El segon poema es veu una mica millor però li falta substància, saps?
vida
Tal i com comprenem l'univers, aquest està predestinat a morir per l'esquinçament de la materia. Per tant l'univers és mortal. L'univers és coneixedor de la realitat perquè és la realitat. El Pons és l'univers? És, doncs, el Pons, mortal?
Els vins en reserva són aquells que et guardes per una ocasió especial i per aquesta raó a casa meva no en tinc. A les terres catalanes el mató es prepara pujant un dissabte ben d'hora a Montserrat i comprant-lo a les parades entremig de riuades de turistes. Del tema roba el que vaig imaginar era un manyoc de pantalons texans i samarretes clares. La meva visió de les peces de roba és limitada, ja ho pots veure. I de marca blanca. No era tampoc roba nova, sinó que ja tenia el seu recorregut.
Això de tenir sastres no està gaire de moda però he de dir que de nen em van fer un vestit a mida i fa gairebé deu anys me'n vaig fer un altre. Aquest segon el porto un dia a l'any, la nit del 5 de gener, i és el vestit més car que he tingut i crec que tindré. Així, d'aquesta manera, puc trobar-me amb aquest passat i formar-ne part durant uns instans i riure amb ell.
És ser molt miserable no gaudir de la vida un mateix. Jo ho faig, no cinc minuts sinó deu, vint, o més. Cada dia, durant una estona, intento ser conscient de mi mateix i del que m'envolta, gaudint del moment, ja sigui mirant un arbre, notant l'aigua que em recorra al cos quan nedo, sentint olors, dalt de la bicicelta, escoltant música, escrivint... sense això la meva vida no sé quin sentit tindria.
Els poemes amb merdes, nois i collons són els més musicats de la cultura pop catalana. Grans grups s'aventuren a escriure lletres d'una qualitat semblant (notis la meva supèrbia) i bé que la majoria les canta i les troba fantàstiques. El segon tindria més substància si hagués estat escrit en anglès i musicat per un grup de musica de metall de poder. Queda fatal en català perquè no hi estem acostumats. Els alemanys, els teòrics inventors d'aquest corrent, tampoc van posar el nom en la seva llengua i a més a més la majoria canten en anglès (renegats).
El Pons és una divinitat ^^
Trobo penós això del mató comprat i de la roba exterior marca blanca portada. Jo tot just m'imaginava què guay deu ser tenir roba intima feta a mida i de quins teixits a part de la seda es podria fer... És molt bona la seda per la roba intima, és fina, calenta, s'ajusta bé, no tinc punyetera idea com la deuen cosir!
Jo trobo que em falta temps personal, i molt. Fa anys que no trobo l'estona per gaudir d'allò que m'envolta, ni que només siguin aquestes parets pintades per les meves mans mateixes, amb els colors que més em van convèncer, dels quals els verds, el negre i un cert marró els trobo d'allò més relaxants! La vida moderna aixafa, està bé tenir tantes coses per fer, però per tots els dimonis d'infern!, això de relaxar-se en silenci admirant un arbre, una flor, un jardí, un camp verd sense coses arreu, una platja buida, o fins i tot una peça de música dedicada a només una persona semblen uns increibles luxes del passat. Jo no les meves parets no les puc admirar en silenci, hi ha un merder de cotxes circulant non-stop als putos carrers! Vaig comprar-me cascs anti-fon dels industrials, a la nit me'ls poso per poder anar a dormir. Qualitat de vida 0!
Bé, això de la roba íntima feta a mida és una mica estrany, però suposo que la gent que té tants diners que no sap què fer-ne els deu gastar en coses així. Els peixos no tenim aquests problemes. No tenim el concepte del diner ni de la roba interior. I bé, mai he portat roba de seda. Havia vist fundes per dins del sac de dormir de seda que diuen que escalfen molt. Allà dins, si t'hi quedes gaire estona, et transformes en papallona.
Doncs no pot ser que et falti temps personal Deixa algo, canvia les prioritats. El meu temps personal és una de les meves primeres. Encara t'estaràs deixant endur pel dia-a-dia i per una societat que sempre demana més i més. I, des del meu punt de vista, és absurd i inútil. S'ha de ser una mica egoista en aquesta vida i preocupar-se per a un mateix. És una pena també no tenir moments de silenci. El meu pis és fred, molt fred i escalfar-lo em surt molt car però el silenci del seu carrer és un dels punts forts que fa que no hagi marxat. Tinc molta sort en aquest aspecte.
Culleres, encara resultarà que els peixos viuen feliços!!
Has de provar el sac de dormir amb seda, és un material que està molt bé. I recorda que tens prohibit transformar-te, al bloc del Pons necessitem un peix.
La feina no la puc deixar que m'ingressa diners al compte. Cada dia m'estic deixant endur pel tren cap a la feina i quan el temps útil ja s'ha fotut torno al tren perquè em porti a casa. És una merda totalment mancada de sentit. Odio la forma de viure d'avui dia, tots simulant que estem produint mentre la realitat és que no fem més que generar merda. Fa molt de fàstic això...
Quant dius que pagues al mes per al teu pis fred i silencios?
Aquesta mania de voler tenir diners al compte... No t'ho critico, és la societat que t'hi obliga. Hi va haver un llibre d'una francesa que va tenir molt èxit on donava tot una sèrie de taules per escaquejar-se a la feina.
Últimament, i no sé per què, estic més feliç del compte. Suposo que és el temps.
I no penso transformar-me, quina feinada seria... tinc por doncs de provar aquest tipus de sacs.
Publica un comentari a l'entrada