dimarts, 21 de gener del 2020

El títol sempre es posa al final

Fins aquí he arribat. La meva inspiració s'ha acabat. Per sempre. Tot principi té un final i ella ja ha fet el seu recorregut. Això no vol dir que deixi de publicar, els meus textos no són fruit d'una inspiració divina sinó d'hores i hores de treball. Bé, és mentida, però això, lector, ja ho sabies. La idea és seure i posar-se a escriure i sempre acaba sortint alguna cosa. I no és el mateix que anar al lavabo, ja que normalment s'hi va per unes alertes que els sensors del cos té. En aquest cas no hi ha cap avís del cos. En canvi el resultat sovint és similar. Però tot això s'ha acabat, la inspiració s'ha esfumat.


I aquí hi ha la prova:

La cabra de color groc

Una vegada hi havia una cabra de color groc. No és perquè no es rentés, no, és perquè els seus pèls creixien de color groc, de manera natural. No era estrany tampoc, la resta de ramat també tenia el pèl d'aquest color i, és clar, com que la cabra no tenia res d'especial la història no va anar més enllà.


El melic viatger

Fa molts i molts anys, a la panxa d'un mercader, hi vivia un melic. El mercader anava a buscar personalment el gènere que volia vendre i viatjava pel món amb el seu gran vaixell. Com que era un mercader fredolic, sempre anava ben abrigat, i el seu melic, el melic viatger, mai va poder veure món. Tampoc hi veia, era un simple melic.


Les roses malaltes

El títol, com la resta d'històries presentades, precedeixen al fil argumental i ara, amb aquest títol, he quedat descol·locat. Quan vivia al Golf de Roses, abans que una moto d'aigua em colpegés i m'enviés a una petita ciutat del centre del país, vaig anar a comprar a una floristeria un ram de roses. Quina merda viure al Golf de Roses i comprar rams de roses, però bé, així és la història. Com que les roses no neden perquè són flors d'una planta de terra i a més a més les havien tallat, a sota l'aigua es van anar pansint i van quedar negres i envoltades de petits crustacis fins que van desaparèixer devorades. A la terra, s'haurien pansit igualment.

6 comentaris:

NoName ha dit...

Culleres! Hem de saber per quant es va vendre la cabra groga i si el seu color va fer pujar o baixar el preu.

Per què no et vas menjar les roses comprades?

artur ha dit...

Totes les històries poder tenir un gir inesperat ... ! Com la història d'aquell peix de Roses que va comprar un ram de roses grogues , per obsequiar-les a la pastoreta que li prenia el son i de la que estava enamorat, pastoreta d'un ramat de curioses cabres de pèl groc a les que cuidava en les jornades d'estiu, i que agraïda pel seu bon detall , va repartir les flors entre els seus daurats cabells... totes menys una, que va posar sobre el seu melic de manera entremaliada, sabent que allà seria el destí dels primers petons del seus amant innocent.El que va passar a continuació...ho deixem a la vostra imaginació !. :)

Pons ha dit...

M'agraden les teves històries. Totes molt lògiques, sense final amb lliçó moral ni hòsties, la vida es així, sense cap raó, les coses són com són i punt.

Peix ha dit...

NoName, no sé a quin preu es van vendre, crec que eren per fer-ne formatge. I el tema de les roses és complicat. Els crustacis són molt ràpids, maleïts crustacis!

artur, fantàstic!! M'encanta, realment jo no les hauria pogut lligar mai.

Pons, hi ha molta gent tussuda que no ho veuen així, i bé, qui som nosaltres per portar-los la contrària? Estava buscant el moviment filosòfic grec que veu el món sense lliçons, amb una acceptació dels esdeveniment, però no ho he trobat, però estic segur que existeix.

NoName ha dit...

Pensa quants africans morts de ganes haurien pogut berenar amb els diners que tu vas gastar en alimentar els crustacis...

Peix ha dit...

Els africans mengen roses?

Creative Commons License