dilluns, 21 d’octubre del 2019

Celebració

Seguint amb les entrades de merda d'aquest mes d'octubre, la d'avui em temo que serà llarga, amb faltes, poc coherent i avorrida. I és per aquesta raó que si tens una vida, és difícil no tenir-la si estàs llegint aquest text, pots deixar ara mateix de llegir i anar a fer qualsevol cosa. La que sigui, no m'importa massa, excepte si és anar a pescar o bé comprar peix congelat. Per cert, ara que el peix té plàstics ha deixat de tenir mercuri?

Aquests dies se celebren deu anys del moment més fosc de la meva vida. És normal doncs que no tingui ganes de celebracions ni res de tot això. Encara ara en pateixo les conseqüències, poques, i suposo que ja mai em deixaran. Una part molt bona d'aquests deu anys és que tot el que ha vingut després ha sigut millor i això em reconforta bastant. És possible que el pitjor ja hagi passat? De vegades m'ho pregunto i de moment la resposta és sí. Com si fos una segona oportunitat. Crec que ningú sap, amb una excepció, com va ser el moment i així, espero, quedarà per sempre. Només afegiré, per no deixar una intriga absurda, que la majoria d'éssers vius viuran un moment pitjor que el que vaig viure i per tant no cal fer-ne més voltes al tema. El que passa és que els peixos som uns exagerats.

Ahir vaig anar amb bicicleta sabent que d'un moment a l'altre podia ploure fort. Però a mi m'importa ben poc si plou. La felicitat que m'aporta és superior. Quedar-se a casa, al llit, arraulit sota unes mantes amb l'escalfor i la suavitat dels llençols és una merda (tinc poc vocabulari vulgar pel que sembla). El que és bo és notar el mal a les cames, la pluja que enfanga els camins i els deixa impracticables, quedar brut de dalt a baix de fang i que una tempesta forta et netegi baixant a tota velocitat per una carretera al punt més allunyat de casa pensant que potser no tindràs forces per tornar. I de vegades, mentre avanço per camins solitaris i canto i saludo al ocells, em venen històries que aleshores penso que són fantàstiques i que hauria d'escriure però quan baixo de la bicicleta ja fa estona que les he oblidat.

Bé, al final he esborrat un bon tros perquè ja era prou llarg.

5 comentaris:

artur ha dit...

Celebro que aquests deu anys , que han vingut després del "succés" , hagin sigut per millor i et desitjo que encara millorin més en els que vindran !.
Penso que podries gravar la veu , mentre vas en bici i et sorgeixen noves històries, així en salvaries alguna de bona pel blog ! (Només és una suggerència i per cert, la primera que li faig a un peix ;D ).
I a la pregunta que deixes... ara els peixos son "enriquits" , com l'urani de les centrals nuclears, peixos amb mercuri,plàstic i alguna cosa més que encara no em descobert possiblement.... coses del "progres" , quina pena !

NoName ha dit...

Trobo molt bo el comentari de dalt sobre els peixos, anava a dir que ara el peix té plàstics i mercuri, però estaria repetint obvietats.

Fa deu anys et va tocar morir o què? Jo ja he arribat al punt de no celebrar-ne res, està bé sortir-ne pels pèls però la vida diaria cansa tant que de celebrar només val celebrar el moment quan tinguis temps d'admirar la gespa verda, els arbres, el cel, la qualitat de neta de l'aire i el silenci. Recordem-nos l'imatge dels peixos ballant en la pols urbana...

No se suposa que és perillós anar amb la bici quan plou?

(no enganyis amb això d'haver esborrat, tampoc no passa res si el post queda curt)

NoName ha dit...

No t'oblidis celebrar les pàgines que no existeixen a Pons's blog!! Ara és el moment, agafa l'ona virtual i neda cap allí que se'n fa tard ^^

Peix ha dit...

artur, doncs això de gravar-me és una bona idea i no ets la primera persona que m'ho diu. Però la veritat és que la resta ho deien per gravar les sortides que faig, com si no les poguessin fer ells...

NoName, que sigui perillós li dona un plus de diversió. Ara bé, intento no tirar-me muntanya avall quan plou. I quan no plou també. Aquestes celebracions que dius són gran part del que fan que m'agradi tan anar amb bicicleta :)

NoName ha dit...

Ostres, un peix que gaudeix del viure "on the edge"... Quin tipus de tonteria vas fer fa deu anys, confessa-ho!! Et vas llençar muntanya avall, vas xocar i li vas trencar el coll al teu amic que anava davant teu i en qüestió d'hores el noi va morir? A Pons's blog oferim un bon servei confessional de manera totalment gratuita, de moment!

Creative Commons License