diumenge, 7 de juliol del 2019

Tempesta d'estiu

I - Persistir

Mantenir-se ferm en una cosa. Quin és el límit? Quin és el moment que la corda es trenca i es deixa de veure el món tal i com es presenta per ser una falsa il·lusió? Vaig deixar que la vida seguís sense mi, abandonant el cos per por a trencar la corda però ell no tenia la força per trencar-la, era una simple carcassa sense forma definida. El meu pensament va seguir amarrat a ella i així seguirà fins que la corda no suporti la tensió.


II - Trenes

Portava dues trenes que queien sobre les espatlles i que sortien d'un gorro que li tapava mitja cara. No la vaig reconèixer fins que vam creuar-nos gairebé fregant els nostres anoracs. No vaig tenir temps a saludar-la ni vaig veure en ella cap esforç per fer-ho. Per altra banda m'hauria semblat estrany que ho hagués fet. O potser sí que em va saludar, però jo, despistat com sempre, no me'n vaig adonar. Aleshores vaig tenir una idea que em va semblar interessant d'escriure però que al final va quedar abandonada com tantes i tantes idees que deixo passar.


III - Tempesta d'estiu

Plou. He obert totes les finestres per escoltar com cauen les gotes. No puc escriure i em quedo absort mirant al carrer. És tranquil i de tant en tant passa algun cotxe o algú que corre a refugiar-se. Els llamps il·luminen el cel i quan arriba el so dels trons em relaxo i em sento tranquil i feliç. No necessito res més.

Ja ha parat de ploure. Se senten els crits de nens jugant a la plaça i algun tro cada vegada més lluny. Torno a mirar al carrer. Em fixo amb dues xemeneies fetes de totxo vermell. Una del segle XIX, alta i esvelta, d'una antiga fàbrica que va desaparèixer fa molts anys i que ara només decora la ciutat tot recordant el seu passat industrial. L'altre, del segle XXI, de la casa del davant, és petita però funcional. Durant l'hivern es pot veure com als vespres treu fum i, si el vent hi ajuda, porta al pis una olor suau de llar de foc.

5 comentaris:

artur ha dit...

Las tempesta d'estiu i la pluja, sempre ens fan pensar una mica... M'agrada com ho relats en la tercera part, tot i que segurament les dues anteriors s'han iniciat en la tercera... o potser m'ho sembla a mi.
Bona pluja que refresca !!

Peix ha dit...

És evident que l'ordre de les parts no segueix l'ordre temporal al moment d'escriure-les. De fet la tempesta em va fer obrir el portàtil i tenia el primer text en un esborrany que ni el vaig tocar.
De la segona part, que va ser l'ultim que vaig escriure, no sé per què em va venir el record molt curt, dos o tres segons, de fa forces mesos. Però tenia certa relació amb algo que havia publicat fa poc i aquí es va quedar. La veritat és que el text fa més "relleno" que res.

Gràcies Artur!

NoName ha dit...

1. El moment que el corda es trenca és quan caus, molt fàcil de reconèixer, eh? Per tant no cal preguntar-se.

2. Trobo molt fora de lloc que els peixos portin anoracs i gorros, però és normal que no vegis amb qui et topes si vas tapat.

3. Reconec que m'ha fet enveja llegir-ho, jo estava al treball durant la tempesta i d'admirar... doncs res.

Peix ha dit...

1 - Doncs ja no recordo què volia explicar... Potser d'aquí uns dies ho recordo.

2 - Els peixos vestim com ens dona la gana. Reconec, però, que els anoracs dins de l'aigua no van gaire bé.

3 - Deixa la feina, mirar una tempesta és més important, sempre.

NoName ha dit...

3 - No creguis que durant la tempesta no estava pensant el mateix! Malauradament, però...

Creative Commons License