Noia amb ranuncles

Aportació a relats conjunts

Aguantava amb força el ram de flors que li acabava de regalar, s'havia posat vermella i em mirava fixament i jo, com sempre, no la sabia entendre. Durant una bona estona ens vam quedar quiets mirant-nos. Els seus ulls foscos em fascinaven i sempre havia pensat que podria estar hores contemplant-los. Aleshores una força estranya em va començar a absorbir cap a aquells ulls i jo, sense oposar resistència, m'hi vaig deixar caure. Era un somni fet realitat.

Em vaig trobar envoltat de foscor. La seva mirada intensa es basava en aquella foscor, era evident, però jo no m'ho esperava. No sé què esperava. Vaig començar a caminar a les palpentes, gairebé de quatre grapes amb por de xocar amb res. Aviat em vaig habituar a la foscor i vaig començar a veure ombres. En un primer moment vaig pensar que eren plecs de l'iris dels ulls però es movien massa ràpid per ser simplement una membrana. Semblava que ballessin encerclant-me. De la llunyania venia un brogit que m'inquietava i a mesura que caminava notava que m'hi anava acostant. Va arribar un moment que el brogit era insuportable i les ombres es movien tan ràpid que em sentia marejat. No podia continuar avançant. Tenia por, tot jo tremolava.

Les ombres es van tirar sobre meu. Eren monstres que em van atrapar sense que jo tingués cap oportunitat de defensar-me. Vaig entendre finalment la seva mirada: no em mirava, els monstres la tenien atrapada tal com m'havien atrapat a mi.