Bicicleta

M'aixeco ben d'hora, just abans que surti el sol. Prenc la bicicleta i m'allunyo de la ciutat saludant els pocs vianants que passegen o van cap a treballar. M'agrada la solitud dels carrers quan la ciutat encara dorm. M'endinso per camins gelats amb el fred que vol entrar als meus ossos i intento agafar calor deixant els pinyons petits a les primeres pujades. El meu cor bombeja amb força. No el porto al límit, no encara. A les baixades el vent em talla la cara però no m'importa, volo. Durant unes hores gairebé no veuré a ningú i la idea no m'espanta. Sobre la bicicleta, perdent-me per camins que mai he fet, notant el mal a les cames i el fred per tot el meu cos, seré feliç. Em canso fins al punt que hi ha moments que dubto si podré seguir. Però continuo i no penso en la tornada cada vegada més allunyada. El vent alça la pols de terra i el que veig són fantasmes juganers que em saluden i em marquen el camí. M'agradaria tornar-los la salutació però de seguida s'esvaeixen. Estols d'ocells s'aixequen al meu pas i aquests sí que els saludo. Alguns ocells es posen a volar al meu costat a gran velocitat i jo intento seguir-los fins que ja no puc més i he d'abaixar el ritme per recuperar les forces. Piulen i jo els dic adéu amb un crit ben alt. Al meu cap es formen cares, converses, idees i records. Venen i marxen sense avisar, encavallant-se els uns amb els altres sense cap mena d'ordre fins que em centro amb la pedalada, amb la força de les cames o amb el pas complicat que em trobaré pocs metres al meu davant. Quan decideixo tornar tot just estic a la meitat del recorregut. Agafo camins nous que no sé on em portaran però m'acosten a casa, o almenys això és el que crec. És d'hora i potser una part de la ciutat encara dorm. Arribaré al migdia, just abans de dinar, i em trobaré altra vegada al món de les persones i mentre escolti i parli, sense voler, ja estaré pensant en la propera sortida.