M'aixeco de l'ordinador i em canvio de pressa. Em poso les lentilles, preparo la motxilla, em poso música que m'agrada i agafo les claus.
Em deixo caure al sofà.
Se m'assequen els ulls.
Miro la filera de llibres que no tornaré a llegir.
Passen els minuts, les hores, els dies... Em ve al cap una vegada i una altra la mateixa frase, ni lluito per treure-la del cap, fent de la frase una veritat absoluta de la situació. Estic perdut.
La sequedat del ulls se m'ha escampat cap a la cara i ara es fa a bocins. El que queda dels meus cabells s'escampen per terra, a dos pams de mi. El coll, el cos, els braços i les cames, tot s'assecarà i a la llarga es convertirà en pols. Pols que no volarà. El vent ja no vol jugar amb mi.
2 comentaris:
Hi ha una frase que em dic a mi mateixa quan crec que la necessito, la vaig llegir en un llibre fa anys, diu més o menys: al final tot s'arreglarà i, si no s'arregla, és que no és el final.
Hi ha dies millors i pitjors. N'hi ha que per diferents circumstàncies són com una patada a la l'estómac. Però per sort quan hi ha un dia bo la resta ja no importa. I per sort són la majoria.
Gràcies Gerònima!
Publica un comentari a l'entrada