dijous, 1 de juny del 2017

10 anys

M'ha quedat tan llarg que en faig un resum:
Avui aquest blog, bloc de notes, fa deu anys.

(Ara el text)
Fa 10 anys una part de la meva vida es trobava dins d'un autobús anant i tornant de Barcelona. Durant aquests desplaçaments escoltava música i, sobretot, llegia. Desitjava pujar a l'autobús per llegir, desitjava que hi hagués retencions per tenir més temps per llegir. Ho recordo com uns anys fàcils però no crec que fos així ja que estava fent una carrera que odiava i no sabia com sortir-me'n. Aleshores creia que era culpa de la meva mandra, de la mala sort i de la meva poca intel·ligència. Ara en culpo als professors i a l'hora els dono les gràcies per fer-me-la avorrir. Llegia una novel·la darrere una altra. Fins i tot quan veia que podia acabar-ne una durant el trajecte, duia la següent a sobre. Quan pujava a l'autobús em posava música i començava a llegir. Encara ara aquelles cançons em transporten a llibres d'aquella època.

Al març del 2007 vaig llegir Incerta glòria de Joan Sales i poc després Una tragèdia americana de Theodore Dreiser. Amb aquests dos llibres vaig començar a replantejar-me la vida que tenia. Van ser uns mesos estranys que vaig dubtar molt i vaig estar a punt de perdre la felicitat (dos anys més tard passaria però això no forma part de la història i ja ha estat prou escrit per aquí). Al maig vaig llegir-me Viatges per l'Scriptorium de Paul Auster. Arribats en aquest punt jo volia ser capaç de crear aquells mons on la meva ment quedava del tot absorbida i que encara no he aconseguit. I entre els meus dubtes i les ganes d'escriure vaig crear en silenci aquest bloc de notes. No era un silenci absolut, vaig ensenyar-lo a algunes persones, no més de tres, que no crec que recordin que existeix. Entre línies hi vaig escriure els missatges que, covard com sóc, no sabia expressar. Queden pocs textos d'aquella època, la majoria els vaig guardar i alguns els vaig eliminar.

Han passat deu anys i la meva vida no té res a veure. Miro al meu voltant i poques coses queden excepte els llibres, la música i el bloc de notes, el blog. I família, és clar. Fa deu anys em regalaven un peix pel meu aniversari. Em va fer tanta il·lusió que vaig anomenar el blog en honor seu. De fet no es deia El Peix al principi, es deia El peix i la granota però portat per un minimalisme extrem un dia vaig escurçar-li el nom.

- No sóc de parlar gaire en els temes que realment m'importen. Sóc lent, la veu m'atropella i em deixa baldat. Per això els escric. Per això ni jo m'entenc.
- Una bona part de les entrades del blog han anat dirigides a alguna persona. De vegades han anat dirigides a gent propera que no sé pas si coneixen el blog, de vegades a gent anònima que he vist pel carrer, de vegades a gent que no conec i desitjaria conèixer. De vegades al meu futur.
- No espero que ningú em llegeixi. Molts cops m'he preguntat si val la pena deixar les meves idees públiques. No ho sé, em fa por que si queden amagades les perdi per sempre. O potser l'únic que sóc és un vanitós i sí que vull que algú em llegeixi.

Avui aquest blog fa deu anys. Bloc de notes. El Peix.

Cesc

Cada volta és la primera,
tot nou i desconegut.
El record de la peixera,
en un moment l'has perdut.

6 comentaris:

Sergi ha dit...

Bé, algú et llegeix. Per molts anys més que segueixis omplint aquest racó, i amb ganes de fer-ho. També agafo un llibre nou si intueixo que m'acabaré el vigent durant el trajecte. Però mai amb música!

Anònim ha dit...

Molts blocs fan (o han fet) 10 anys aquest any, i veig que aquest no es una excepció (el meu blog n'ha fet 11 per això es un blog excepcional :P). 10 anys son molts anys, es normal que hi hagi canvis i siguem diferents, ni jo ni el meu blog som iguals que quan vam començar, pitjor? millor? Mmmmm diferent.

Peix ha dit...

Gràcies XeXu! És bo saber que no era estrany encavallant els llibres. Ara que tinc un lector electrònic i he perdut una part més que valuosa en els sentits, tacte i olfacte, ja en porto sempre més d'un per si el que estic llegint l'acabo a mig camí. És diferent.

Gràcies pons007! Està clar que el teu blog és excepcional! No crec que fos gaire bo que en deu anys no hagués canviat res....

Gerònima ha dit...

Felicitats Peix!
10 anys són molts anys!
I sí que ens agrada llegir-te, com a mínima a mi.

Peix ha dit...

Moltes gràcies Gerònima! On t'havies ficat si es pot saber? Començava a preocupar-me...

Gerònima ha dit...

Enlloc! aquí! he anat bastant atabalada aquests mesos. Treballant i estudiant. No he tingut molt temps, de fet gens! ja ja ja! però us he anat llegint des del mòbil i allà em va malament de deixar comentaris com a Gerònima. :(
Però bé! sempre endavant!!! :))))

Creative Commons License