Senyora

De vegades deixaria córrer la recerca a la coherència. No és fàcil. Per sort, de tant en tant, algú em descobreix algun exemple que em fa no defallir. Passen els dies i encara hi penso, com un mantra que em concentra en el propòsit.

Avui en una cruïlla m'he creuat amb tres dones. Una parlava fort, fent-se notar i les altres dues se l'escoltaven o això he cregut. He imaginat la que parlava fort, d'uns seixanta anys, arribant a casa seva tota cofoia. He imaginat com explicava al seu marit la bona obra que havia fet parlant amb les dues dones, de com malgrat ser com són ha fet el cor fort per explicar fets culturals de la ciutat. He imaginat que explicava com havia vist altres persones que la miraven amb desaprovació, però que ella això l'havia fet sentir més forta i així poder parlar més alt per fer notar la seva bona obra des del punt de vista catòlic més retrògrad amb les dues dones àrabs. He pensat que era una puta xenòfoba. L'he odiat. No m'he fixat com vestia cap de les tres, jo caminava ràpid i just ha passat un home que m'ha tapat la vista quan girava el cap per fixar-me qui eren. Només he sentit el parlar de la dona amb molta vehemència i m'ha fet imaginar aquesta història i també recordar les persones xafarderes, egoistes, condescendents i cregudes que volten pel món que intento evitar al preu que sigui. No m'ha agradat imaginar això, potser el xenòfob sóc jo.

He deixat de caminar. Caminar fa pensar massa i jo ja penso més del compte. Tinc una bicicleta nova gris fosc i vermell, de conjunt amb la d'anar per la muntanya. Jo no ho vaig triar expressament però m'agrada. Aquí tanco el capítol de la bicicleta que es va partir.

Tinc tant per llegir, tant per comentar... M'he col·lapsat. Fa dies que no llegeixo (a part dels llibres que m'arrenquen del llit). I no volia escriure però la senyora del carrer que parlava fort m'hi ha obligat, encara que ella no ho sap.