dimecres, 22 de febrer de 2017

La gran conca

Caminar, caminar i caminar. Les muntanyes del fons ara són tan altes que la neu del cim sempre és visible i atrapen al seu darrere els vents càlids del sud fent la ciutat molt més freda que de costum. Entre les llambordes del carrer l'herba hi pot créixer ufana. El clima és més humit i de vegades traïdor però no t'importa. La imatge de la imponent muralla de roca fan de la gran conca un espai únic i extraordinari. T'acostes a la plaça i el soroll de cotxes passar i la gent atrafegada et tornen a la ciutat de sempre on les muntanyes que l'envolten es perden entre els edificis i ja no trepitges herba entre llambordes sinó asfalt. Ja no et trobes a la gran conca sinó en una de petita on rares vegades l'any veus emblanquinat el seu voltant.

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Somiant despert?

Peix ha dit...

Doncs una mica...

Passar gairebé cada dia pel mateix carrer em provoca imaginar situacions i històries per fer menys monòton el trajecte. I m'ho passo bé.