No patiu, estic bé

Diuen que et passa tota la vida per davant. Jo no ho he experimentat mai encara. Ni avui. L'eix s'ha trencat sense que tingués temps de sentir el soroll del crec, he notat com les meves mans alçaven la roda amb una facilitat inusual, el seient s'ha tombat endavant i la meva vista ha baixat a confirmar la sospita. La bicicleta s'havia partit en dos. He pensat: "Ara cauré i segurament em faré molt de mal". He caigut a terra i gràcies a la meva velocitat m'he arrossegat forces metres deixant la jaqueta ben rascada. Dos nois han corregut de seguida a ajudar-me i a preguntar-me si estava bé. Ha vingut un tercer, que tenia tard, també preocupat. Una senyora gran que seia en un banc no s'ha immutat. Quan els tres han marxat després d'agrair diverses vegades la seva ajuda he fet una trucada per demanar que em vinguessin a recollir. He saludat a la senyora mentre esperava al seu costat. Ni m'ha mirat. Suposo que l'alcalde deu haver decidit posar maniquins asseguts als bancs, però no sabria dir el perquè. Ha vingut un quart noi a preguntar-me com em trobava. Ja estava millor i tenia la seguretat que la meva mà no s'havia trencat. He agraït la seva preocupació i m'ha preguntat si necessitava ajuda o qualsevol cosa. "No cal, moltes gràcies", he respost i ha seguit el seu camí. Poc més tard m'han vingut a recollir. La bicicleta al maleter i cap a casa.

Preocupacions principals que he tingut durant els minuts següents a l'alteració sobtada del curs normal del meu desplaçament habitual amb bicicleta plegable als migdies:

• Si he d'anar a l'hospital, en sortiré viu d'aquell lloc? Els seus precedents corroboren la meva por.
• Com escriuré al bloc de notes?
• Què cony fotré si no puc treballar aquesta setmana? Només aquesta setmana.

Evidentment, preocupacions sense fonament. De moment. Ment.