Aixeco el cap i les millors històries que mai he imaginat es perden entre els arbres que creixen omplint de vida la muntanya. Et miro de lluny sabent que t'agrada que et miri. I a mi m'agrada mirar-te. Les idees volen mentre avancem a pas decidit i els dos sabem que només són idees que s'esmunyiran tan ràpid com han arribat. No ens sap greu que siguin efímeres. Ens veurem sovint i ens saludarem amb un somriure algun dia, o tímids un altre. Però ja ningú ens prendrà l'instant on la felicitat ens haurà acollit i embolcallat demanant, a canvi, la meva inspiració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada