dilluns, 13 de febrer de 2017

Composició

Combat
Doncs no, no penso cedir, vull guanyar aquesta vegada. El silenci pregon que ens separa és el joc que sé guanyar. I la paciència. Sóc pacient fins l'avorriment més feixuc i sufocant que puguis imaginar. He perdut masses vegades i el meu orgull no resistiria perdre un altre cop.

Company
Em diu que a la porta de casa meva mai hi haurà cap truc, que és una porta vella i les portes velles ningú les vol. Però jo tinc altra feina, responc, no tinc temps per anar a trucar, ni ganes. A més a més a casa meva hi ha lloc per a tothom, fins i tot pels arbres que penetraran a la sorra. Ell em diu que un arbre sec no es recupera. I jo, buit de jocs de paraules, per desídia i cansament, li dono la raó.

Comoditat
Entre les mates el soroll m'espanta. Camino desprotegit vorejant la timba de tres-cents metres de desnivell que maregen i hipnotitzen. Gairebé petrificat la meva marxa és penosa. Avanço a poc a poc procurant no mirar avall. Algun animal mou frenèticament els arbusts molt a la vora meu. Sóc de la plana, em lamento.

Comiat
Massa previsible.

4 comentaris:

Gerònima ha dit...

Combat: Sembla que guanyar sigui perdre aquí.
Company: Les portes velles tenen el seu encant. I segur que els arbres secs també es poden recuperar. Jo acabo d'entrar una aloe vera dins de casa que a la terrassa començava a fer malves.
Comoditat: No et lamentis! :)
Comiat: oh!

Anònim ha dit...

El comiat es que l’animal se’l va cruspir, no?

Gerònima ha dit...

Mmmmmm... No capitxu.

Peix ha dit...

Bé, jo deixo que cadascú interpreti com bonament pugui el què escric :)

Clar que si algú arriba a conèixer a fons la meva vida i el que penso podria intuir d'on he tret les idees...