Combat
Doncs no, no penso cedir, vull guanyar aquesta vegada. El silenci pregon que ens separa és el joc que sé guanyar. I la paciència. Sóc pacient fins l'avorriment més feixuc i sufocant que puguis imaginar. He perdut masses vegades i el meu orgull no resistiria perdre un altre cop.
Company
Em diu que a la porta de casa meva mai hi haurà cap truc, que és una porta vella i les portes velles ningú les vol. Però jo tinc altra feina, responc, no tinc temps per anar a trucar, ni ganes. A més a més a casa meva hi ha lloc per a tothom, fins i tot pels arbres que penetraran a la sorra. Ell em diu que un arbre sec no es recupera. I jo, buit de jocs de paraules, per desídia i cansament, li dono la raó.
Comoditat
Entre les mates el soroll m'espanta. Camino desprotegit vorejant la timba de tres-cents metres de desnivell que maregen i hipnotitzen. Gairebé petrificat la meva marxa és penosa. Avanço a poc a poc procurant no mirar avall. Algun animal mou frenèticament els arbusts molt a la vora meu. Sóc de la plana, em lamento.
Comiat
Massa previsible.
4 comentaris:
Combat: Sembla que guanyar sigui perdre aquí.
Company: Les portes velles tenen el seu encant. I segur que els arbres secs també es poden recuperar. Jo acabo d'entrar una aloe vera dins de casa que a la terrassa començava a fer malves.
Comoditat: No et lamentis! :)
Comiat: oh!
El comiat es que l’animal se’l va cruspir, no?
Mmmmmm... No capitxu.
Bé, jo deixo que cadascú interpreti com bonament pugui el què escric :)
Clar que si algú arriba a conèixer a fons la meva vida i el que penso podria intuir d'on he tret les idees...
Publica un comentari a l'entrada