Pèrdua

Ahir a la tarda mentre caminava pels carrers de la meva ciutat, se'm va escapar un braç. No us podeu imaginar la vergonya que em va fer. El vaig empaitar fins a arreplegar-lo i tot vermell vaig córrer cap a casa. Quan vaig arribar vaig adonar-me que tots els meus llibres havien desaparegut. Vaig oblidar de sobte l'incident del carrer. Què fa una persona sense llibres? Em vaig preguntar. Vaig seure una bona estona al sofà, envoltat de solitud. Sense llibres ja no era res. Qui m'acompanyaria a veure món? Qui em faria costat quan estigués malalt? Qui m'abraçaria abans d'anar a dormir i m'esperaria per la pròxima nit? Vaig col·locar-me bé la jaqueta i vaig sortir a comprar, ara sense llibres, intentant fer veure que era una persona normal. Em va fer la impressió que la gent em descobria. No em vaig sentir tranquil fins que vaig tornar a casa. El meu pentinat era divertit, però als llibres perduts ja no els importava. La casa era buida i fosca, il·luminada només per un llum de peu vell i ple de pols. M'agradava la casa i malgrat els somnis de cases plenes de finestres i plantes, amb mobles antics restaurats i estanteries arrebossades de llibres, m'hi volia quedar. No vaig sopar. Vaig excusar-me de l'assaig de la coral i vaig anar a dormir ben d'hora. Una casa sense llibres era esfereïdora. I mentre m'adormia vigilant que el meu braç no s'escapés altra vegada, vaig recordar amb un somriure les històries que havia llegit.