Avui quan caminava era feliç. Pensava que potser no necessito res més i que podria viure cada dia igual, amb calma, passejant, mirant els arbres, els llums dels carrers, la gent atrafegada o els cotxes passar; escoltant música i sentint les olors de la ciutat, no sempre agradables, que de tant en tant, amagades, arriben de pi, de xiprers, d'una floristeria, d'una colònia exòtica...
Em miro la gent i em fixo en les seves cares: n'hi ha moltes de grises, algunes són liles i altres vermelles. De verdes i de roses no n'hi ha masses, i molt de tant en tant n'hi ha de color blau i de color groc. Quan veig una cara lila o vermella m'hi fixo molt amb un somriure esperant que em miri, i intento que canviïn de color. Les grises les miro poc, no m'agraden, les verdes em sap greu mirar-les i les roses em fan sentir tranquil. Les blaves i grogues, quan les miro em batega el cor amb força, i si els nostres ulls es creuen, sense voler, aparto la mirada i abaixo el cap.
Tinc por de fer-me gran. Tinc por de deixar de veure el món a la meva manera que m'allunya de la realitat. Penso de vegades que hauria de veure'l normal perquè també tinc por que quan sigui vell, quan em desperti al matí i estiri el braç, el llit estigui buit, que quan giri el cap no em trobi a ningú a qui abraçar.
4 comentaris:
Sempre em fas pensar. L'últim paràgraf demolidor.
Penso que és una por compartida, potser un mecanisme de defensa que tenim tots per espavilar-nos quan encara en tenim l'oportunitat. A ningú li agrada la imatge que descrius, encara que tampoc ens hauria de fer por, però som així.
Sobre les cares de colors, no he entès res.
Penso que per una banda està bé tenir por, perquè t'obliga a reflexionar sobre moltes coses importants per un.
També penso que no existeix una única realitat ni una forma "normal" de veure el món, cada mirada és única.
I sé, que per sort, es pot abraçar a la gent a qualsevol hora del dia, no només al matí.
Una abraçada Peix!
JP Merch, és un honor per mi poder fer pensar. No és la meva intenció tampoc, jo escric perquè m'agrada i si algú ho llegeix, millor, i si fa pensar, és genial!
XeXu, jo també penso que podria ser un mecanisme de defensa. M'agrada escriure sobre els sentits, sobre la por i la solitud estic buscant el màxim de maneres per expressar-les. No és que em faci por realment, però el món de vegades t'hi porta sense que te'n puguis escapar.
Gerònima, tens raó, no només al matí es pot abraçar a la gent. Jo no sóc una persona que abraci gaire, per tímid, tot i que ho faria més.
Respecte al segon paràgraf, no espero que hi hagi un sentit únic, que cadascú en doni o no com li plagui. En un principi no eren colors però vaig pensar que jo no tinc dret a etiquetar a la gent. Vaig canviar a colors i em va agradar. I de fet tot això són anades d'olla i textos que escric per provar frases i també, de vegades, per aplacar el batibull del meu cap...
Publica un comentari a l'entrada