Si em deixes ser honest

T'he de dir que no m'interessa gens tot això que m'expliques. De fet no és el que dius ara sinó tot el que m'has dit des del primer dia. Sé que és important. Sé que és trascendental. I sé que hauria d'intentar ser més empàtic. Però jo no sóc així. No hi ha res que m'interessi. Bé, sí. M'interessa estar viu perquè m'ho passo bé. I de fet, m'apassiona passar-m'ho bé. Són les dues coses que no puc desatendre. Res més. De vegades em pregunto si té algun sentit la vida més enllà de passar-s'ho bé però no trobo cap resposta que em satifaci. Caminant pel carrer em fixo amb la gent preocupada i m'imagino quina raó els ha portat aquest enuig i mala cara. Que el gat últimament coixeija, que s'ha trencat la gerra de l'aigua, que el pare ha agafat una infecció i segurament morirà i tocarà fer paperassa, que no funciona el televisor, que em tallaran la llum i l'aigua, que la filla cada nit arriba borratxa i la casa s'està quedant impregnada d'olor de vòmit, que a l'empresa m'estan ofegant de feina,  que el partit, que etcètera. Molta gent viu preocupada perquè donen sentit a una manera de viure que no volen perdre, ja sigui amb alguna persona, objecte, temps o el que sigui. Em fan llàstima. Com si la seva raó de viure fos buscar objectius on preocupar-se. Jo no he sigut mai així. Ho sento. No soc capaç de preocupar-me. Per això no m'interessa res del que em dius perquè aleshores em preocuparia. Plora si vols. Sé que per a tu sí que té valor.