Pausa

[...]

Vaig obrir la porta. Una porta alta i força estreta. Pintada de blanc, sense cap mena de dibuix ni ornamentació. Ni tan sols un petit forat per a veure-hi des de l'altra banda. Només tenia un petit mànec vell que ballava tant que feia la sensació que en tocar-lo quedaria a les meves mans. Però malgrat feia anys que es trobava perillosament a punt de trencar-se tancant així la porta per sempre, ningú havia volgut posar-hi remei. I aquesta vegada tampoc es va trencar i vaig entrar a una sala. Una sala fosca que a mesura que llegia va anar prenent forma i color, un color groc càlid molt lluminós realment agradable. Era rectangular i immensa, amb un sostre molt alt, pintat amb figures humanes envoltades de llibres, algunes llegien, altres tenien una mirada serena cap a l'infinit. Les parets tenien llibres, aquests de veritat, tants i tants llibres que per poder-los agafar, hi havia tres pisos de passadissos d'una fusta clara que feien la volta a tota la sala. A la dreta tres gran finestrals que anaven des del terra al sostre il·luminaven amb majestuositat. Estava atapeïda de taules amb molta gent que caminava al seu voltant, portant papers i llibres d'una banda a l'altra sense fer soroll. Només se sentia una petita remor de les passes i del soroll de papers, que juntament a la mica d'escalfor, l'olor molt suau, imperceptible dels llibres vells i la llum et donaven una sensació de gran tranquil·litat. Justament era aquesta la idea principal de la sala. Donar tranquil·litat. No era una sala per llegir, ni tan sols podies passejar entremig de la gent i de les taules. Només podies entrar i tranquil·litzar-te uns minuts per després tornar a la vida real. Era el meu moment de pausa.

[...]