La cova

Em vaig trobar de cop dins d'una cova completament fosca i immensa i per molt que busqués no trobava cap escletxa de llum que m'indiqués una sortida. Al principi fent passes lentes intentava trobar alguna paret per tenir una referència. Movia els braços d'una banda a l'altra i caminava en cercles cada cop més grans amb por de que el terra tingués un forat i caigués. Però ni el terra tenia forats ni trobava una paret on agafar-me. Em sentia cada vegada més petit dins d'una cova que s'anava fent cada vegada més gran. Ja no sabia si caminava fent cercles o tenia un pas erràtic dins de la immensitat de la foscor. Tenia por i cada vegada em sentia més cansat. La humitat de la cova era considerable i cada vegada sentia més fred dins del meu cos. De tant en tant cridava per si algú em responia, però ni tan sols l'eco em feia cas. En un moment donat vaig decidir començar a caminar recte o almenys no intentar caminar fent cercles. Jo caminava i caminava i el fred era insuportable i els meus crits no arribaven enlloc. Tenia por i sovint mirava enrere encara que sabia que no veuria res. I quan mirava enrere agafava més por i llavors accelerava el pas fins que el meu caminar era tan ràpid que vaig decidir començar a córrer. Ja m'era igual que al terra hi hagués un forat, jo volia que s'acabés tot. Corria desesperadament sense saber on anava, i cridava, i els pulmons em feien mal i les cames anaven sense control cap a una direcció desconeguda. El fred, gràcies a tan córrer m'havia passat i començava a suar. Aquest fet em va fer oblidar mica en mica la por i amb unes esperances cada cop més minses de topar-me amb alguna cosa o de veure una petita entrada de llum, vaig interessar-me per visualitzar mentalment com estava corrent. Aixecava molt les cames i movia massa els braços. Segurament si seguia així em cansaria de seguida i fent una respiració rítmica vaig imaginar-me que em trobava en una marató i sentint-me com un atleta anava avançant sense veure cap on anava. Al cap d'una estona La por havia desaparegut per complet i per no cansar-me més del què estava no provava de fer cap mena de crit. Sentia el meu cor bategar amb força i les meves respiracions fortes i amb vitalitat. Gràcies a la mica de fred que feia no suava més del necessari i fins i tot era agradable. Vaig córrer molta estona. La foscor absoluta m'havia va fet perdre completament la noció del temps.