Un dia vaig prometre que no diria mai més res. De moment, malgrat el què es pugui pensar, encara no ho he trencat la promesa.
Assegut damunt de les petites pedretes de la platja, deixo que la vista es perdi lluny a l'horitzó entremig d'algunes barques; respirant profundament i impregnant-me d'una de les millors, per a mi, olors d'estiu. Mentrestant però, tot just acaba de començar la primavera.
3 comentaris:
Tots ens hem anat acostumant a callar, però, això és convenient?
Segurament no, però de vegades cal fer pactes de silenci però no fer mal a ningú...
Hola, jo sóc de les que no calla mai, sempre tinc històries per explicar i inventar. Aquesta promesa a casa me l'ha sentit més d'un cop, però,...sóc dona de moltes paraules o de promeses trencades.
Fins aviat
Publica un comentari a l'entrada