Costures

L'altre dia estava estirat al sofà amb els peus sobre la tauleta mentre intentava mirar una pel·lícula. Els peus, com sempre, em tapaven part de la pantalla. Tenia el mitjó del peu esquerre al revés. Portava tot el dia amb el mitjó mal posat. Un mitjó que no surt del turmell i que ningú no podia haver vist, amagat per la sabata. I és igual si ho veu algú o no, és el fet de portar-lo al revés, deixat, fallant a aquesta peça de roba i a mi mateix. La pel·lícula avançava, però jo ni me la mirava. Estava pendent del mitjó, abatut, arribant a la terrible conclusió que, a la meva edat, amb cada vegada menys marge de maniobra, havia fracassat.

La meva vida hauria hagut de ser diferent. A mi m'hauria agradat casar-me amb una dona intel·ligent, molt intel·ligent i treballadora, una alta executiva d'una empresa important. I tenir dos fills. Com que el sou d'ella seria tan alt, jo no treballaria sinó que tindria cura dels fills. Els portaria a l'escola i els aniria a buscar. Els faria el dinar i els ajudaria a fer els deures. A la nit, si ella fos de viatge de negocis o tingués alguna reunió, els portaria a dormir i els explicaria algun conte o moralina.

Com que tindria temps, podria avorrir-me. I en lloc de contractar a algú, faria la neteja de la casa jo mateix. Llegiria, aniria a fer natació per no perdre la forma i passejaria pels voltants de la ciutat. Seria una vida tranquil·la, d'èxit. 

Els fills creixerien i un dia, en una discussió, la gran m'etzibaria que era un vago, que no havia fet res a la vida, no com la mare, que era admirada per tot arreu. La dona em faria el salt amb algun executiu d'una altra empresa, i ho sabria, però què seria la meva vida sense ella? És clar que jo també hauria tingut una aventura, anys enrere, amb una companya d'un taller d'escriptura creativa al centre cívic del barri. Ella hauria sigut la dona d'un director d'una empresa financera i tampoc hauria treballat mai. Al final ho hauríem deixat per por de quedar-nos al no-res.

Una tarda, quan anés a recollir els fills de l'entrenament de bàsquet, en baixar del BMW de la dona, relliscaria i cauria en un toll. Molestos per haver-se esperat massa estona fora del pavelló, em dirien:
—Ni baixar del cotxe saps fer?
No m'odiarien, però em perdrien el respecte. Aleshores desitjaria tenir una vida diferent. Una en què hagués treballat, sense parella, sense fills, posant qualsevol pel·lícula un dia entre setmana al vespre, amb els peus sobre la tauleta, mirant un mitjó mal posat.