L'alzina

Separats per marges de bardissa, els camps de blat se succeeixen a banda i banda del camí solitari. La majoria ja estan segats i hi queden bales de palla escampades. Després d'un breu instant ataronjat, el sol s'ha alçat i ara tot té un toc daurat i acollidor. Crido de ràbia. Espanto un estol d'ocells que alcen el vol i s'allunyen de mi. Em sap greu veure'ls marxar i maleeixo haver cridat. Hauria d'haver callat, és clar, però aquesta vegada pensava que seria diferent. Començo a córrer i deixo enrere els camps. Travesso boscos, salto torrents i vorejo pobles sense aturar-me. Quan el sol ja crema, m'assec esgotat a l'ombra d'una gran alzina. Em passo la mà per la cara i noto la pell enganxosa, amb rastres de llàgrimes eixutes. Recolzo el cap contra el tronc. I, ara sí, ploro. 

—Fins quan? Fins quan? —li pregunto entre sanglots—. No sé si aquesta vegada ho suportaré.

Deixo caure el cap sobre els genolls i m'hi estic una bona estona, mirant el terra. Al cap d'uns minuts m'adono que estic envoltat de formigues que entren i surten del seu cau per un forat minúscul. En deixo pujar una als dits. Es mou de pressa i he d'anar girant la mà per no perdre-la de vista. No li vull fer mal i la torno a terra, sobre una de les arrels que sobresurten. Respiro a fons, ja més calmat. 

—Saps? —li dic a l'alzina—. Almenys tu no marxes.