La veïna

Avui, la veïna del davant, una dona gran que mai no he entès si només em menyspreava o m'odiava de debò, ha tancat la porta de casa seva amb una volta de clau. Se l'ha mirat un moment per última vegada i s'ha dirigit amb el cap cot a l'ascensor. Unes hores abans, al carrer, mentre carregava trastos en una furgoneta, m'ha mirat amb un somriure. L'he saludat com sempre: un petit cop de cap, aixecada de celles, llavis premuts i contracció de les espatlles. He pujat corrent cap al meu pis una mica confós, però de seguida he intuït que el seu somriure era l'alliberació de tenir-me com a veí. 

No entenc per què, en abandonar el pis, se la veia tan abatuda. La mirava per l'ull de la porta, gairebé sense respirar. Quina senyora més rara, oi? No me n'he pogut estar. He sortit al replà d'una revolada. Ella, que entrava a l'ascensor, ha fet un salt de l'ensurt. L'he agafat del braç. Se li ha escapat un crit. L'he arrencat de l'ascensor i l'he escridassat, retraient-li que només fes una volta de clau. Ella, dient-me —d'acord—, ha posat la clau al pany i ha fet la segona volta. La seva indiferència m'ha posat nerviós, ho reconec.

El bloc és gran: quatre plantes, dues escales i quatre portes per replà. Al centre, un pati cobert i, a cada replà, una balconada dona al pati, com si tot l'edifici s'espiés a si mateix.

He abocat el seu cos per la balconada. No ha estat fàcil: tot i veure's prima, la dona pesava. Els crits de socors han sigut força molestos. Per sort, no han durat gaire; s'han aturat just al moment que s'ha sentit un cop sec contra les rajoles del pati.

La confiança dels nens

Recordo un dia una classe a l'escola on es va parlar de la contaminació dels rius. L'assignatura aleshores es deia ciències socials, suposo que després de canviar-li el nom mig centenar de vegades i que a hores d'ara ja li hauran canviat el nom un centenar de cops més. Ens van explicar que la contaminació dels rius era cosa del passat, que les depuradores s'estaven instal·lant per tot arreu i s'estava recuperant la fauna i la flora dels seus voltants. Jo devia tenir deu o onze anys. I m'ho vaig creure. Maleïts. M'ho vaig creure, confiant en la paraula d'uns adults. Ells s'ho creien? Si és així, no tenien la capacitat d'ensenyar, per imbècils. Si no és així, tampoc tenien la capacitat d'ensenyar, per mentiders. 

Ahir vaig llegir que les bones notícies que fins ara ens arribaven sobre la baixada de la contaminació lumínica no eren certes. Aquelles notícies, com quan érem nens, ens les vam voler creure. Tot es devia al canvi del tipus d'il·luminació. Del groc ataronjat de sodi cap al blanc blavós del led. Una transició tecnològica i barata, vestida de progrés, que ha provocat una proliferació de llums del tot innecessària. Els satèl·lits que analitzaven aquest tipus de contaminació eren cecs als tons blaus. Maleïts. Mentiders.

El riu fa pudor de clavegueres uns metres més avall de la depuradora, on un doll d'aigua grisa i opaca omple una llera gairebé seca. I després et ve un dels enginyers de la depuradora i es vanta que és de les millors del país. És fastigós. L'enginyer també. Tant de bo un dia s'ofegui en alguna de les piscines de merda que omplen de pudor mitja ciutat. I aquí no passa res, perquè en aquesta zona de la ciutat hi viu la classe més baixa, la púrria, formada per immigrants, drogoaddictes i vells. La línia d'edificis rònecs fa de mur de contenció de les males olors. Més amunt, entre carrers segurs i ben il·luminats, l'altra meitat de la ciutat s'alegra de viure en una zona tan neta, plena de parcs i jardins, on juguen i passegen recordant quan eren nens. Són parcs pensats per evitar qualsevol idea equivocada d'acostar-se al riu. Una ment desalineada podria veure brutícia on no s'ha de veure.

El descompte

Quan el temps de descompte s'allarga, alguna cosa bona hi deu haver, però jo no la sé veure. Tot i que ara mateix no m'hi veig amb cor, espero que aquest temps trobi la manera de no acabar-se. Potser algun dia miraré enrere i en sortirà un somriure.

Mentrestant, m'he quedat atrapat en les veus de Noé Preszow i Coline Rio. Algunes cançons em sonen d'abans, d'un lloc de la memòria que no sé situar. Quan escolto per casualitat una melodia semblant, en lloc de buscar l'origen, em quedo amb la versió que conec, com si la repetició fos un lloc on poder descansar.

Aquests dies, quan treballo, escolto música clàssica. Avui he sentit el concert de clarinet de Mozart, el tercer per a piano de Beethoven i un concert del Jordi Savall en un festival barroc de França. Aquest últim, amb només tres músics, tenia una força i una vitalitat que m'ha distret de l'anàlisi que estava fent. 

I quan no escolto música, decideixo quedar-me sense estalvis i em compro una bicicleta tan cara que ni jo mateix me'n sé avenir. Suposo que ara estic en aquella etapa de l'enamorament, on tot són flors i violes. Ella es deixa portar i em guia disparada per les carreteres silencioses que voregen casa meva. El que em sap més greu d'aquesta compra és no haver-la fet abans.

És curiós com, amb motius tan senzills i d'altres que em guardo, no m'hi vegi amb cor.

Temps

I — De les males persones que conec, jo en soc una d'elles. La meva reacció és separar-me d'elles i allunyar-me'n, però, què he de fer amb mi?

II — La por de les muntanyes, cavant a les entranyes, on res canvia, i a la llum, la font de la vellesa.

III — Viure lluny del cel, de la seva visió, entre parets aïllades, decorades amb el no-res. Just a l'altra banda, la llum de les estrelles, després de tant i tant de temps, el no-res. Sempre el no-res.

IIII — Estic fent una calculadora romana. Una aplicació per fer càlculs, per a qui no conegui el sistema decimal actual. Tot i que no fa falta dir-ho, la calculadora no coneix cap altre sistema de numeració que el romà. 

IIIII — He tornat a llegir Momo, massa anys després. Mentre el llegia, no deixava de preguntar-me si era un conte per a nens o una distopia feta realitat. He sentit el terror en veure'm reflectit en aquells adults que havia jurat no convertir-me. Aviat farà vint anys del dia que els homes grisos em van visitar i jo, ignorant-me i traint-me, vaig acceptar les seves condicions. 

Nota final — El primer és el moviment físic. Allunyar-se, perdre els altres i perdre’s. El segon és la fondària, el temps propi que cava, que condueix a la vellesa i, a la llum, a la fi. El tercer és la distància entre nosaltres i el món, la llum que viatja i arriba tard, quan ja no hi som. El quart és una burla. Hem perfeccionat els instruments per mesurar el temps, però no per viure’l. El cinquè i últim és un intent de disculpa a un nen traït, que es va allunyar de mi fa molt de temps.