Uns dies al Pirineu

Sento el tel que em cau a sobre i em comença a cobrir. És un tel fi i d'un blanc gairebé transparent. Cau per tot arreu on miro. Sobre els cotxes i els carrers, sobre la família que corre per no fer tard a l'escola, sobre els treballadors que arreglen la vorera, sobre els arbres i les cases. I ningú el veu. Té un tacte fresc i m'agrada sentir com em frega els braços, l'esquena, el clatell i el coll. El tel es mou i puja cap a la barbeta i em fa pessigolles darrere les orelles i jo ric sense voler. Voldria que tothom el pogués veure i sentir. La Terra continuaria girant al voltant del sol i amb ella mateixa. La lluna no deixaria de mirar-nos i les estrelles, tan lluny, il·luminarien els seus petits planetes fins a la fi dels seus dies. Però si tothom, petits i grans, veiessin el tel, aleshores el seu món s'aturaria i passaria davant seu dia rere dia, abrigats entre pessigolles darrere les orelles i la seva frescor.

Avui he vist una noia que si m'enamorés d'ella, seria pel seu nom. La seva cara rodona de quan era petita ara s'està estirant una mica, però encara manté unes línies suaus que desitjaria que mai es perdessin. L'he vist prima i apagada, amb una mirada trista, però crec que he sigut jo que m'he creat aquesta imatge darrere les ulleres de sol mal graduades. A mi m'agrada dur-les així, veient un món fosc i indefinit. Si em fes uns vidres nous, a la meva graduació, potser quedarien perdudes en un calaix. A mi les ulleres de sol mai m'han agradat. De fet, les detesto. Amagar els ulls sota uns vidres negres hauria de ser, des d'un punt de vista moral, inacceptable. I no pel fet d'amagar on es dirigeix la mirada, sinó d'amagar la mirada i tot el que ella explica. He saludat a la noia amb un “Adeu”, i volia dir-li el seu nom, però se m'ha quedat travat en algun lloc del pit. Crec que no m'ha tornat la resposta, no ha tingut temps. O potser sí que m'ha saludat abans que la distingís tota borrosa? Ella no sap que l'he fet protagonista d'un conte molt llarg o d'una novel·la molt curta que he escrit aquests dies. Si ho sabés, m'odiaria per sempre.

Aquests dies he fet vacances. —On has anat? —Enlloc. Un dia amb bicicleta cap aquí, un dia cap allà, però sobretot, he escrit. Per què m'he d'escapar i oblidar uns dies una vida pobra i apagada? Parlo de la meva vida, no la teva, si vols viatjar, jo no hi tinc cap impediment. He estat a punt d'agafar un vol ben lluny i perdre'm entre muntanyes de gel i vent. Però en lloc d'això he escrit i he deixat passar les hores per sentir l'avorriment més sincer. I he desitjat tenir aquesta vida per sempre. M'he desconnectat de la professió per entendre l'ofici de qui es dedica a escriure i he valorat com mai cada paraula dels llibres que he llegit. —Uns dies al Pirineu és la meva resposta.

I avui, tornant altre cop a la feina, he sentit el pes de la pitjor part de mi, no per la feina, sinó per una cosa que no puc dir de vergonya. I a l'entrada de casa, al vespre, gairebé li tanco la porta a una de les filles dels nous veïns. I hem pujat a junts a l'ascensor i jo, nerviós, he estat a punt d'esclatar a plorar. I li he demanat perdó i que demanés perdó de part meva als seus pares. I tant de bo a casa seva em prenguin per un boig i puguin riure durant hores.

Quan he entrat a casa, el tel s'ha esquinçat i, amb ell, jo també.

De vegades, voldria sentir-me valorat per allò que m'omple, però potser no en sé prou.