S'obren les portes de l'ascensor i veig una paret. És blanca i gastada, amb marques de goma de sabates, petjades, ratllades fetes amb les claus del cotxe o de casa i alguna taca indesxifrable. Més amunt, hi ha teranyines, aranyes i un llum cobert de pols. No sé on soc. Surto de l'ascensor. Giro cap a l'esquerra per un passadís il·luminat per un parell de llums més, també plens de pols. Les parets, a mesura que m'allunyo de l'ascensor, cada vegada són més netes. Al final del passadís hi ha una porta repintada de color gris fosc que hauria de dur a l'aparcament. Està oberta, però només hi veig foscor. Al costat de la porta hi ha un interruptor. Té un recorregut suau al començament, però de seguida agafa resistència. Després, un clec i, com si hagués perdut tota la resistència, la palanca de l'interruptor arriba al final. És tan agradable que, sense pensar-ho, el premo diverses vegades malgrat que els llums s'han encès a la primera. Quan entro a l'aparcament, veig el meu cotxe i recordo la paret, el passadís, l'ascensor, la porta i l'interruptor que sempre premo més d'una vegada, ni que els llums ja siguin oberts. No acabo d'entendre per què no recordava un espai que veig tan sovint.
2 comentaris:
No acabo d'entendre què passa al teu parking i per què no ets capaç de mantenir-lo a la teva memòria de llarga durada. Suposo que té a veure amb el botó que no pares de premer, fins al dia que li fotràs un curt i se't quedarà ben gravat tot al cap!
Pels peixos, els pàrquings acostumen a ser tots iguals. És ben normal oblidar-los.
Publica un comentari a l'entrada