Autorentat

Avui no tinc ganes d'escriure, com tampoc tenia ganes de conduir. He anat a rentar el cotxe. Un cop a l'any —o cada any i mig— no fa mal. He anat a un túnel d'autorentat. Fer-ho jo amb una mànega, anar posant monedes, mullar-me els peus i deixar la furgoneta plena de gotes era una opció que ni m'ha passat pel cap. Abans d'entrar al túnel, m'han ruixat i fregat el cotxe durant una bona estona. A mi m'ha semblat que el deixaven net, i si no fos perquè un cotxe se m'ha posat al darrere fent cua, hauria fet marxa enrere i anat cap a casa amb la feina feta. Aleshores m'han fet avançar dins del túnel. Els grans rodets plens de baietes giraven com un animal embogit. He quedat eixordat pel brogit del túnel, l'aigua queia a raig intentant foradar la xapa metàl·lica i les baietes colpejaven sense compassió el vehicle, que es balancejava per les sacsejades de la cinta transportadora. Quan he arribat a la secció de l'assecatge i em pensava que el soroll seria més suportable, els bufadors han arrencat de sobte. Reconec que m'he espantat. Ningú ho ha vist, així que sempre ho negaré. La furgoneta estava xopa i regalimava aigua a doll pel parabrisa avall. Al principi, la lluita entre el vent i l'aigua semblava desigual: guanyava amb claredat l'aigua. Però la potència dels bufadors era tan gran que de seguida m'he adonat que les meves preocupacions de sortir d'allà amb la furgoneta molla no tenien cap fonament. Durant uns segons, una gran gota ha quedat encallada al mig del parabrisa. Era l'última supervivent d'una guerra perduda. La gota es movia de forma erràtica, creant formes aleatòries i divertides. Anava pujant vidre amunt i tornant-se petita fins que ha desaparegut. Encara han passat uns minuts amb els bufadors engegats i quan s'han aturat i semblava que estava tot sec, han aparegut dos treballadors que, amb camusses, l'han acabat d'eixugar: els vidres, el para-xocs de davant i també el de darrere, l'interior de les portes i fins i tot les llantes. Un servei impecable. Ja que era allà he aprofitat per passar l'aspiradora per l'interior del vehicle. Això sí que ho he fet jo. Una llàstima, després de les atencions que havia rebut l'exterior.

Després d'aquesta experiència he conduït cap a casa. Jo no hi entenc gaire de mecànica de cotxes, però quan anava a aturar-me en una rotonda, els frens —potser perquè estaven molls— no han respost bé i he aturat el vehicle més endavant del que volia. Per sort, no ha passat res. Només he despertat la ira d'un conductor que s'ha espantat en veure's a punt de patir un accident. Més endavant, un cotxe s'ha saltat un semàfor en vermell, un altre s'ha quedat parat al mig de l'avinguda i un tercer ha tombat per un carrer contra direcció. Tot en un parell de minuts. I en lloc d'anar cap a casa pel camí més curt, he passat per l'autovia i després he baixat a la ronda. Quan he aparcat el cotxe em sentia fastiguejat. Cada dia que passa avorreixo més conduir. En canvi, d'escriure —he mentit— mai en perdo les ganes, encara que no sempre me'n surti com voldria.