Vaig arribar a la ciutat de Del un diumenge, just quan acabaven la missa. El rebombori a la plaça era evident i vaig anar a veure què passava, ja que no m'esperaven fins ben entrada la tarda. Estava plena de gent cridant i insultant uns condemnats que esperaven la forca. No m'interessava massa veure una execució en una ciutat que m'era del tot desconeguda, però tampoc tenia res més a fer. Per curiositat, vaig buscar un lloc on poder veure els pobres desgraciats i em va sorprendre veure-hi una dona gran, una de jove que els soldats havien de subjectar perquè no s'aguantava dreta i tres criatures que, per la cara que feien, no semblaven entendre què estava passant. Segons vaig anar sabent, eren tots de la mateixa família que vivien en una cabanya als afores. Uns dies enrere, en un malaurat accident se'ls va cremar i l'incendi es va escampar cap als camps adjacents als murs del palau. El pare de la família es va endinsar als camps per intentar apagar el foc i uns soldats, pensant que era un piròman, van tallar-li el cap allà mateix. L'àvia i la mare, que des de lluny ho van veure tot, van agafar por i amb les criatures van intentar escapar-se cap al bosc. En veure escapar aquelles dones els soldats es van alertar i mentre uns quants apagaven com podien el foc, uns altres van anar a buscar i a arrestar aquella pobra gent. Al final, el camp sencer, malgrat els esforços per intentar apagar l'incendi, va quedar arrasat, però, per sort, el foc no va arribar més enllà. Van jutjar la família acusada d'incendi deliberat i d'intent de destrucció del palau i la ciutat. Van condemnar-los tots a la forca. Ningú no en va qüestionar la sentència.
Era tradició a tot el país, si així el senyor de la ciutat ho desitjava, mostrar clemència i perdonar a un dels condemnats. I a la ciutat de Del, sempre que n'hi havia més d'un, així es feia i aquell dia no en seria pas l'excepció. En totes les execucions que havia vist, el perdó, que és així com s'anomenava, es proclamava en veu alta i s'enduien l'indultat entre els seus crits de joia i els plors de ràbia dels altres, que forcejaven mentre els posaven la soga al coll. A Del, però, es feia diferent. Per evitar sospites de suborns i favors amagats, s’havia establert que fos el fill del baró, un nen que aleshores tenia deu anys, qui decidís a qui concedir el perdó. La ciutat celebrava aquesta pràctica com una mostra de puresa i d’imparcialitat, perquè el nen, encara innocent, no coneixia l’artifici dels adults. Així és com vaig veure per primera vegada l'hereu de la ciutat de Del, el meu alumne, qui hauria de preparar per ser un digne successor. Amb un gest calmat i fred va alçar el dit. Un crit esgarrifós de dolor va glaçar tota plaça. Era el crit de la mare que s'enduien de la plaça.
No van faltar gaires dies saber que el Ricard, que és així com s'anomenava el fill del baró, havia tingut una desena de mestres els últims anys i que cap havia aguantat més que uns pocs mesos. De mi, no esperaven que en durés un. Però vaig aguantar. No és que fos sever amb ell, tot el contrari. Vaig deixar que destrossés l'habitació on li donava les lliçons, que m'insultés i em llancés la tinta per sobre tantes vegades com li vingués de gust, mostrant-me jo impassible davant les seves provocacions. Al final, per pur avorriment, un dia va seure i va posar-se a escoltar. Que llest que era. De seguida va començar a llegir i a escriure, a fer números i a aprendre història, política i geografia. I amb el temps va entendre que aquell coneixement que li proporcionava li seria molt valuós pel seu futur. En veure el canvi d'actitud del nen, tothom, des del servei fins al mateix baró, van felicitar-me diverses vegades per haver domat aquesta bèstia.
Però tornem enrere, tornem al dia que vaig arribar a Del. Aquell dia no veig ser l'únic que va entrar a la vida del Ricard. Jo, com a mestre. I ella, com a mainadera, a petició del mateix Ricard, poques hores després de donar-li el perdó. Era jove, li faltava poc per arribar a la vintena. En pocs dies havia perdut el marit, la seva mare, el fill gran de quatre anys i les bessones de dos. Es deia Mercè. Només una vegada li vaig sentir la veu, que va ser el seu crit a la plaça. La vaig veure sempre callada, amb el cap cot, fent totes les feines que li manaven sense cap mena de reacció. No crec ni que s'adonés de la meva presència. I mentre que a mi el Ricard mai em va posar una mà a sobre, a la Mercè l'esgarrapava, li estirava els cabells i li donava puntades de peu a la més petita ocasió. Mai vaig veure cap llàgrima ni cap gest de dolor per part seva. Alguna vegada l'havia ajudat a alçar-se i ella s'havia deixat sense mirar-me. Semblava un cos sense vida, sense ànima.
Van passar els anys i el Ricard va aprendre tot el que jo li podia ensenyar. Havia fet quinze anys i ja li tocava fer de soldat, a endurir-se de la guerra. Es va fer alt i fort i li encantava passejar dalt del cavall davant de les noies que se'l miraven amb delit. La Mercè ja no li feia de mainadera, però era una criada al seu servei. I a mi aviat em tocaria marxar de Del, però el baró va demanar-me que em quedés per ensenyar a les seves filles més petites. I, de fet, no s'hi estava pas malament en aquella ciutat. Tenia un bon clima, ni massa fred a l'hivern ni massa calor a l'estiu. La gent era tranquil·la, a excepció d'alguns dies puntals, per execució o pel dia del Sant, que ornamentaven els carrers i es cantava i ballava tot el dia fins ben entrada la nit. No li va fer falta insistir massa, per no dir gens. Al cap i a la fi, jo m'hi sentia còmode i tenia l'estima del baró, de la ciutat i fins i tot del Ricard, que m'apreciava i em tractava amb deferència, cosa que no feia amb ningú més.
Poques setmanes després que marxés el Ricard a fer de soldat, va córrer la notícia que la Mercè estava embarassada. El fet va trasbalsar una mica a palau, però la notícia no es va escampar per la ciutat. En el fons, no era tan greu. El mateix baró tenia fills bastards que feien de servei, ja sigui a les cuines com a la neteja. Que el Ricard tingués un fill bastard era un fet fins i tot esperable. Mentre va poder, la Mercè va fer de mainadera a la filla més petita de la casa, ja que amb l'absència del Ricard, alguna feina hauria de fer. I ja a l'últim mes de l'embaràs, la Mercè va haver de fer llit. Gràcies a l'embaràs, el Ricard no va estar tot un any fora i va poder tornar a temps per veure el naixement del seu primer fill que, tot i ser bastard i acabaria al servei de palau, no deixava de ser un fill. A petició seva, vaig ser present al part. La Mercè, callada com sempre, no va fer ni un crit, ni un gemec de dolor. Va tenir la mirada fixada al Ricard durant totes les hores que va durar el part. Era una mirada buida que no vaig saber interpretar. Ell, per la seva banda, tot i que alguna vegada li va dirigir la mirada, va prestar més atenció en veure com sortia la seva criatura. Per no perdre's cap instant, es va fer portar el sopar i va demanar que també en portessin per a mi. I vam sopar plegats. I va néixer a la fi la criatura. A diferència de la seva mare, aquesta no va estar en silenci. Va plorar a ple pulmó, com si plorés per les dues. El Ricard la va acaronar un moment i va decidir que es diria Rosa. Anys més tard, vaig descobrir que el nom de Rosa, era un dels noms de les dues bessones. L'altra es deia Violeta.
A l'edat de disset anys, el Ricard es va casar amb la filla del comte de Paillers, que governava tota la regió, inclosa la ciutat de Del. I sent ella l'única descendent, el Ricard, davant la delicada salut del comte, aviat en seria el nou. Tot i que era estrany que hi hagués enllaços matrimonials entre barons i comtes, en aquest cas no ho va ser, ja que la baronia de Del era la més rica de la regió. Amb aquest enllaç, a més a més, Del passaria a ser la capital de Paillers així que el comte actual morís. No va caldre massa temps. L'endemà de l'aniversari del Ricard, el senyor comte va morir. Va ser una mort que s'hauria pogut evitar si no hagués estat per la seva golafreria. Durant el banquet, no va parar de menjar i beure tot el que l'homenatjat li va oferir.
L'ascens a comte també va ser un ascens per a mi. Vaig passar a ser l'Encarregat de Palau, el conseller principal del comte. El baró, el pare del comte de Paillers, va continuar regint la ciutat uns mesos fins que una nit va desaparèixer. A petició del comte, vaig explicar que a causa d'uns marejos que feia temps que patia, havia anat a viure en una zona més tranquil·la. La Mercè, amb el seu silenci sepulcral, tornava a ser mainadera, del petit Roger, el nou hereu. El criava junt amb la Violeta, la seva segona filla amb el Ricard, que havia nascut uns dies abans mentre que la seva germana gran, la Rosa, corria pels passadissos de palau, coneixent cada pam de la casa on sempre serviria.
El comte va resultar ser tant o més eficient que el seu pare administrant la ciutat que es va enriquir encara més, sumant-hi també les rendes que ara rebia com a capital del comtat. El palau va quedar aleshores petit davant de tantes riqueses i em va manar fer-lo ampliar. Es van enderrocar els murs i es va construir tota una ala amb grans sales que en cap lloc del país s'havien vist. I el comte, molt atent, com que ara amb tant de servei també faltaven habitacions, em va proposar que a la punta de la nova ala se'n construïssin de noves, modestes i humils, però suficients per qui les hauria de menester. Allà hi va fer anar als mestres i a les mainaderes, ja que el comte i la comtessa es traslladarien també a la nova ala i aniria bé tenir-los a la vora per a la cura i educació dels seus fills. A gairebé tota la nova construcció es va fer un terra nou sobre els camps. En canvi, a les noves habitacions pels mestres i les mainaderes, les de la planta baixa, no es va creure oportú, ja que quedaven més enllà dels camps i el terra era ferm. A la Mercè se li va assignar una de la planta baixa, en una habitació on el terra era més negre que la resta d'habitacions.
Una nit freda i fosca, tan fosca com mai s'havien vist, quan tothom dormia, la Mercè va dirigir-se a les cambres dels fills del comte, a la del Roger que ja tenia quatre anys i a la de les seves tres germanes, cadascuna un any més petita que l'altra. Un a un, va escanyar-los en silenci. No hi va haver cap so per part de les petites víctimes, que ni tan sols van adonar-se que morien. Les va portar cap al menjador i fent passar quatre cordes per sobre la biga, les va penjar, formant una imatge grotesca i colpidora. Les seves pròpies filles que dormien amb ella a l'habitació van patir la mateixa sort, sent les primeres víctimes. Aquestes, però, van ser trobades com si dormissin al seu llit. La venjança de la Mercè no va acabar aquí. Del menjador va dirigir-se a la cambra de la comtessa. Ella, que ignorava el passat de la Mercè i que fins i tot es pensava que era muda, sempre l'havia tractat amb molt d'afecte. Aquest bon tracte no va privar de salvar-la. Amb una daga li va obrir el coll. No sabem si la comtessa va poder veure la cara del seu botxí, però tot fa pensar que sí, ja que a la cambra es va trobar un llantió apagat i tirat sobre el llit. I després, la Mercè es va dirigir a la cambra del comte. La cambra del comte era l'única que tenia guàrdies. Era una formalitat, mai en tota la història de la ciutat de Del hi havia hagut un sol intent d'atac al seu baró, en el passat, ni al comte, fins aleshores. No sabem com va escolar-s'hi sense ser vista, ni sabem com li va tallar el dit, la llengua i el va deixar estèril per sempre. A ell no el va matar perquè pogués veure la imatge dels seus fills penjats al menjador. I tal com havia entrat a la cambra del comte sense que ningú la veiés, va desaparèixer de la cambra, del palau i de la ciutat.
Va ser tot un trasbals i es va decretar un mes sencer de dol. No es va fer un funeral conjunt, sinó que se'n va celebrar un a un durant cinc dies seguits. El comte, que delirava i es trobava entre la vida i la mort no va assistir a cap, provocant rumors que vaig intentar apagar. Mentrestant, vaig enviar soldats per tot el comtat i arreu del país a la recerca i captura. Va ser impossible trobar la Mercè i jutjar-la pels seus actes. És de suposar que es va llençar al riu, d'altra manera l'hauríem trobada. A finals de mes, el comte no va superar les seves ferides i es va allargar el dol un mes més. El comte no tenia germans, només germanes que no podien heretar el títol i regir el comtat. Entre deliris em va demanar que fos el nou comte. Per la gravetat de la situació, malgrat que cap notari ni mossèn ho havia escoltat, es va donar per bona la meva explicació. Vaig acceptar el càrrec amb humilitat i, per no trencar la saga del meu amic Ricard, vaig casar-me amb una de les seves germanes, que amb el temps, em va donar un hereu.
