El sol s'estirava en un llarg i calorós vespre de finals de juny. Les places i els carrers, amb un bullici poc habitual, eren atapeïts de vianants. A les terrasses dels bars no quedava cap cadira lliure, i a les botigues no parava d'entrar-hi i sortir-hi gent. El bon temps, el final de curs de les escoles i la proximitat de les vacances portaven joia i ganes de sortir al carrer als habitants de la ciutat, que somreien lliures de preocupacions. Jo no reia, però tampoc estava seriós ni amoïnat. Observava tothom qui passava a prop meu, intentant trobar algú que em despertés un mínim d'interès. Grups d'adolescents, amos del món, fent-se el fatxenda entre ells voltant per la plaça; grups de joves, altius, buscant algun bar on deixar passar el temps; famílies passejant i cansant els nens per evitar un nou drama a l'hora d'anar a dormir; grups de prejubilats, alliberats dels fills que ja són grans, vivint d'una nova llibertat; i vells anant i venint d'algun acte cultural que, tot i estar pensat per qualsevol edat, és estrany trobar-hi algú menor de setanta anys. Vaig veure algun conegut que vaig saludar des de lluny. Fins i tot, algú va fer l'esforç de venir-me a trobar i vam intercanviar algunes paraules. No masses, no soc de parlar gaire.
Les ombres es van anar estenent i, de mica en mica, les botigues anaven tancant. La majoria de les botigueres i botiguers, en abaixar la persiana, s'allunyaven en silenci, suposo que per recuperar la calma després d'un dia frenètic. I mentre s'apagaven les últimes llums dels aparadors, començaven a escampar-se les olors dels primers sopars. No negaré que obrien la gana, i algunes aromes gairebé em van fer plantejar d'entrar en algun bar o restaurant a demanar una ració del que fos que estiguessin cuinant.
I després d'un parell d'hores assegut al banc de la plaça, em vaig aixecar per caminar cap a casa. No estava decebut, però m'havia fet la il·lusió que, amb tanta gent, trobaria algú que em regalés una bona història per escriure.
